diumenge, 28 de desembre del 2008

xerrada sobre mitjants de contrainformació


el dia 10 de Gener, realitzarem a l'ateneu la següent xerrada sobre mitjans de comunicaciò alternatius, la seva historia i la seva actualitat. us hi esperem.

dimarts, 23 de desembre del 2008

Crisi



El desenvolupament de l'actual crisi del sistema capitalista és senzillament l'evolució natural dels aconteixements. Un sistema basat en un diner (el bancari) inexistent, on l'economia reposa en la confiança dictada des de certs àmbits de poder, on paga el dèbil; i, on en pro del consum, hom s'endeuta de manera extrema no pot tenir cap tipus de sostenibilitat; i, ara, en paguem les conseqüències. L'estat enlloc de garantir un petit benestar per al sofert contribuent ciutadà acorda donar ajudes multimilionàries a multinacionals que malgastaren els diners en retribucions a directius empresarials i sindicals; alhora, els sindicats tradicionals incapaços de veure la realitat, hostes de la seva egolatria col•laboracionista, continuaran dormint el treballador en lluites ja perdudes: les empreses multinacionals marxaran pel mateix que van venir, tot sigui per la reducció de costos. El capitalisme segueix el seu cicle i no respectarà les abstractes fronteres dels estats.
Parlen els capitostos del règim d'el•laborar noves propostes, de refundar el capitalisme; sobre les mateixes bases de desigualtat i hipocresia. Des de l'orgull vendrellenc els hi recomanem la lectura d'Andreu Nin.
Al Vendrell els efectes de la evolució natural del capitalisme, amb crisis cícliques, estava més que cantat. El pastís, el saborós pastís de tot aquell mon anomenat construcció, va caducar d'un dia per l'altre algun dia del primer semestre de l'any passat. El pastís ben digerit podria haver donat dinamisme econòmic d'haver estat gestionat de manera eficient i sostenible; però, indigestat en les panxes de les petites i mitjanes empreses, ha donat pas als crits d'ajuda. Igual que els bancs americans recorre a la reserva federal els constructors, els majors beneficiaris de la crisi ploren i criden buscant l'ajuda de l'ajuntament. Malauradament per a ells, l'ajuntament no disposa de una reserva federal; ni tampoc d'un fons de garantia ni res de semblant. Tothom recorda temps antigues fastuositat quan tot rutllava bé i ningú deia res. Avui dia, les vises no tiren i el crèdit bancari i altres tipus de crèdit de molts càrrecs públic està cada cop més entre dit.
En aquest sentit, tornem a remitir-nos a Andreu Nin, tòtem ideològic del socialisme català, en una conversació amb Bonaventura Durruti en la Barcelona revolucionària de l'any 1936: mira com els obrers s’apoderen de la ciutat! Sorgeixen iniciatives per tot arreu, les col•lectivitzacions. Saps quan es va trigar a Rússia a aconseguir això? Messos i messos. Hem desenvolupat un procés molt més important perquè en menys temps i degut a l’entusiasme de la gent hem fet moltes coses. Amb aquest comentari únicament volem fer veure que un altre tipus d'economia és possible. Un altre tipu d'economia on el consum de la població, la competitivitat o l'especulació no siguin els pilars bàsics; on les multinacionals no tinguin el poder decisor; on els gestors siguin honrats; i, on sobretot, no s’enganyi a la població. Malauradament l'economia no és un món alié a la realitat, tal i com assenyala el sociòleg Mann a les Fonts del Poder Social resta en relació amb les altres fonts del poder: política, militari i cultural; i, sent el món polític el contingent legítim de la sobirania popular és aquí on s'han de cercar els problemes.
El món polític, però, està completament viciat. Els partits polítics han transformat al llarg del segle XX l’incipient règim burgés en una mena de dictadura de partits polítics on les direccions nacionals són les dipositàries del poder real, on es decideixen les aliances i on es configuren els quadres mitjans dels partits (únicament ara s'estenen les primàries); i, on els interessos de la pròpia organització són els prioritaris. A més, són els encarregats de designar els llocs d'accés a càrrecs públics i de confiança (molt ben retribuïts) en processos, pel general, pocs transparents. L'únic objectiu dels partits polítics és la de reproduir el model polític existent mentre que els seus portaveus s'encarreguen de animar a la ciutadania en participar en processos de pseudodemocràcia que generalment no són vinculants; estrenye's el cinturó mentre ells tenen sous per viure amb tota comoditat (i així i tot n'hi ha que no en tenen prou); o omplir-se la boca en pro del transport públic mentre la Renfe sempre arriba tard i no dubten pujar les tarifes molt per sobre de l'índex dels preus de consum.
Mentre hom parla de la crisis en ràdios, televisions i diaris ningú es para a pensar en que els diferents assessors de l'ajuntament malviuen amb almenys trenta mil euros a l'any; els diferents assessors dels partits al llarg dels altres municipis, més del mateix i ja no cal fixar-se en els sous dels nostres regidors. Al mateix temps, les subvencions cada cop són més petites, llevat de les subvencions, clar, als pròpis partits polítics...i, als sindicats. Sí, les organitzacions que aparentment han de vetllar per als treballadors, són en la seva majoria també organitzacions viciades, com els partits polítics que únicament vetllen per la seva pròpia reproducció.
El problema actual del capitalisme no pot ser vençut des de alguns dels braços del propi capitalisme. Cal noves formes de pressió política per a superar la dictadura que exerceixen actualment els partits polítics i sindicats tradicionals. No cal refundar el capitalisme; després de segles observem les seves conseqüències: augment de les desigualtats, pobresa endèmica de diverses classes socials i territoris, pseudodemocràcia etc... Cal superar el capitalisme. Cal abandonar a la seva sort els partits polítics i els sindicats col•laboracionistes per tal de superar el sistema productiu capitalista; creant organitzacions autònomes locals, que per mitjà de la creació de denses xarxes de traspàs d'informació puguin establir-se com a alternativa. Sino, la crisis serà llarga i un cop superada tornaran a venir temps dolents. És teoria capitalista i mentre el poder continuï com fins ara, serà difícil canviar les coses, bàsicament perquè uns i altres sino són els mateixos són individus molt propers. Malauradament, Andreu Nin mai va poder pensar en termes del segle XXI.


Col.lectiu la Trinxera

la lluita i les tancades a les universitats (resposta a Laia Gomis)





En aquestes setmanes hem vist com el debat sobre l’espai europeu d’ensenyament superior ha estat en el punt d’atenció publica gracies a les tancades dels estudiants a moltes facultats del Pais. Aquestes tancades reclamen la obertura d’un debat sobre la implantació del Pla Bolonya i sobre el model d’ensenyament públic que cal en el nostre país, també exigissin la retirada dels expedients d’expulsió dels estudiants que van participar en les protestes de l’any passat. A les veus dels estudiants també se’ls han ajuntat la de professors i de PAS amb les mateixes demandes dels estudiants.

Aquestes tancades i debats sobre l’educació difícilment haurien arribat a la societat si els estudiant no estiguessin protestant, realitzant tancades i assemblees amb centenars d’estudiants aquests dies. Com sempre succeeix, fins que no aixeques la veu per queixar-te i demanar , ningú t’escolta, i menys els nostres suposats representats politics.

El projecte de L’EEES contràriament al que afirma la Laia Gomis en els seu article de fa una setmana, ha estat criticat per gran part de la comunitat educativa estudiantil europea, sobretot a Itàlia i Grècia, ja que suposa a la llarga una privatització encoberta de la universitat publica i una elititzaiò del fet de poder estudiar en la universitat.

El procés de configuració de l’EEES es en principi una declaració d’intencions que es fan en diferents trobades europees de ministres d’educació i que en cap moment compten amb la participació intensiva de la comunitat educativa.

tot i així els seus efectes es deixen veure ràpidament en la configuració dels nous plans d’estudi i en la vida quotidiana de la universitat, en un encariment de les taxes per sobre del nivell adquisitiu, la reformulació dels plans d’estudi de llicenciatures i diplomatures a graus i posgraus i la degradació d’aquestes, ja que per obtindré l’equivalent a una antiga llicenciatura o diplomatura has de cursar un postgrau , que oscil·len entre 3000 i 30.000 euros, a mes de la implantació de les beques – préstec a tornar desprès d’haver finalitzat els estudis.

Aquestes son algunes de les mesures que es proposa en la implantació de l’EEES i que ha causat tant de malestar en la comunitat estudiantil, i que els han portat mobilitzar-se per defensar universitat a l’accés de tothom, publica i popular, sense ingerències del capital privat. Les tancades van ser acordades en assemblees organitzades pels mateixos estudiants, on apart de aturar les classes, es formen tallers i actes de debat sobre la implantació de l’EEES I els seus efectes. Si a això la Laia Gomis en diu “soroll i estridències “. Benvingudes siguin.


Nosaltres no creiem que el fet de posar sobre la taula un debat sobre el model educatiu i social per part dels estudiants i professors sigui , com ella diu, nociu i perjudicial, ni molt menys cap caprici. Per aquest motiu suposem que el debat sobre la privatització i el Pla Bolonya no interessa al seu partit, que fa temps que ha renunciat a transformar la societat i només aspira a gestionar el model polític i econòmic neoliberal, com si aquest fos inqüestionable, en nom d’una “santa globalització”, que cada cop s’esta revelant mes injusta i creadora de desigualtats socials i econòmiques, sobretot en aquests temps de crisi.

Nosaltres creiem que les ocupacions universitàries es fan perquè els propis estudiants puguem decidí sobre les coses que ens afecten i ens preocupen, i això demostra que estem vius, que ens informem i reflexionem mes enllà de la publicitat institucional universitària, que ens pinta el món feliç de la homogeneïtzació europea com un gran pas cap a la “modernització”. Gran part de la comunitat universitària, com es demostra amb les múltiples ocupacions, no s’ho creu i vol construir una universitat diferent.


Col·lectiu la Trinxera



mes info : http://especialbolonya.wordpress.com/


dimecres, 30 de juliol del 2008

Lliurament de les signatures de la ILP "Per una Catalunya lliure de transgènics"


Aquest migdia, la plataforma Som Lo Que Sembrem lliura més de cinquanta mil de signatures al Parlament per garantir el debat parlamentari, serà el primer dels dos lliuraments, ja que el termini per acabar la recollida és el proper 21 d’agost. El president, Ernest Benach rebrà els membres de la plataforma al Parlament, moment en què s’aprofitarà per explicar-li la situació dels transgènics a Catalunya i se li lliurarà un saquet del darrer panís ecològic no contaminat d’OGM.

dijous, 12 de juny del 2008

Canvi al règim penitenciari d’en Franki

ampliar
El Franki, Francesc Argemí, ha sortit en llibertat aquest matí de la presó Can Brians 2, després que li hagin concedit el tercer grau en règim obert. Es tracta d'una llibertat parcial i vigilada, ja que haurà de dormir algunes nits a la presó que se li assigni (amb tota probabilitat a la presó Model de Barcelona). La seva advocadessa Montserrat Salvador, ha explicat que el Franki dormirà a la presó i però durant el dia podrà reemprendre els seus estudis i la feina. El Franki ha agraït les mobilitzacions per la seva llibertat.

A hores d'ara es troba llibertat, però encara ha de formalitzar tràmits sobre la seva situació de captiveri. El Franki ha agraït públicament la lluita de totes les persones i col.lectius que han fet possible aquest alliberament.

El Franki va ser detingut i empresonat fa un mes i mig, quan el Tribunal Suprem espanyol va denegar el recurs presentat el 2005. L'empresonament obeïa a una condemna per uns fets de l'any 2002, quan en una cercavila algú va intentar despenjar una bandera espanyola i una de la UE de la casa de la vila de Terrassa.

Les mobilitzacions per la seva llibertat, esdevingudes un clam contra la repressió i contra els símbols del poder (contra la bandera espanyola, l'element sagrat que va motivar la seva condemna a mans d'un ex-fiscal militar) han superat totes les expectatives i s'han covertit en les més nombroses i eficaces dels darrers anys. Les accions mediàtiques continuades han posat a la palestra la greu injustícia i les motivacions polítiques espanyolistes d'aquest empresonament. Un fet que ni la premsa del règim ha pogut ocultar com voldria.

http://llibertatfranki.org

dimecres, 4 de juny del 2008

Acte contra els trangènics


El Col.lectiu la trinxera organitza un passi de DVD I una posterior xerrada-debat sobre els trangenics, l'alimentació i el medi ambient, el proxim dia 7 de juny a les 19 h. a l'ateneu popular.

El documental i la posterior explicació anirà a carrec de memnbres de la Plataforma som el que sembrem. Plataforma que impulsa la ILP, iniciativa Legislativa Popular, per aturar els cultius transgènics a Catalunya. la Plataforma defensa l'agricultura i l'alimentaciò ecologica front a a una alimentaciò cada cop més manipulada industrialment.


http://www.somloquesembrem.org/

dimecres, 28 de maig del 2008

Comme un vechio discende il Fascismo

La situació a Itàlia, comença a ser desesperant; i, no per les brosses que s’acumulen als carrers de l’antigament catalana Nàpols; sinó, per la situació als palaus de govern, on per desgràcia del poble italià una bona colla de neofeixistes s’han convertit en inquilins de diversos ministeris. La peninsula itàlica santa, apostòlica i, obviament, romana; semiindustrialitzada (el nord, si; el sud, no), mafiosa i tifossa s’assembla inevitablement a la peninsula ibèrica (santíssima, apostolíssima i romaníssima); semiindistrialitzada, corrupte i futbolera. A voltes, històricament, el que sacseja la peninsula transalpina es converteix en reflex ibèric en decurs dels anys. Només, el concepte de nacionalisme burgés-germànic en el cas italià per jacobí-francés en el cas espanyol diferencia en la base els esperits culturals d’ambdós peninsules, cosines des que el primer dels Escipions desembarcà a Empuries fa més de dos mil anys. Des de tot el món es pot observar com dos partits neofeixistes com són Alianza Nazionale, autoproclama postfascista; i, la Lliga Nord, xenòfobs, han ocupat llocs clau de l’administració. I tot just els han ocupat han iniciat una campanya xenòfoba i racista condemnada fins i tot des els òrgans de govern de la Unió Europea.

Per als ciutadans de la nostra vil·la els fets que succeixen a Itàlia haurien de correspondre un toc d’atenció tant per als ciutadans com per a les organitzacions que participen en la farsa democràtica. No hem de abaixar la guardia. No podem oblidar que a l’Ajuntament seuen i, el que es pitjor, actuen; quatre regidors de la Plataforma per Catalunya.

No ens deixarem de repetir que la PxC és un partit clarament xenòfob i que no dubtaria en tancar indiscriminadament persones pel simple fet d’intentar viure millor com els seus homòlegs italians. No ens cansarem de lluitar contra el que considerem feixisme, institucional i aparentment inofensiu, però, feixisme. Davant qualsevol situació de debilitat en la cíclica economia capitalista com la present crisi, el feixisme torna a apareixer a sembrar odi i violencia entre el poble.

I al Vendrell hi es present als carrers i a l’Ajuntament, i no podem obviar la notable influència que exerceixen aquests individus, o més aviat, el seu lider local envers moltes de les polítiques que engega el consistori.

Fins i tot, sospitem, que la llarga ma armengoliana pugui estar darrera de les amenaces rebudes pel col·lectiu amb motiu del passat Sant Jordi, i es que la repressió contra les veus actives és un dels inicis del govern feixista. Recomanem al senyor alcalde que vigili les activitats dels seus companys de viatge que en pocs anys els reprimits podem ser tots, ell inclós. Entre tots hem d’aturar el feixisme!

Col·lectiu la Trinxera

dimarts, 6 de maig del 2008

Carta al alcalde del Vendrell amb motiu de les amenaces de Sant Jordi envers la Trinxera

Benvengut Alcalde,

Fent referència a les recents amenaces rebudes per part de l’Ajuntament, des del Col·lectiu La Trinxera voldríem comunicar-li que aquestes no ens espanten.

Creiem que el fet de vendre roses en un dia de festa popular tant important com ho és Sant Jordi, no representa cap mena de delicte, ja que els beneficis serveixen per seguir potenciant més la nostra cultura. És molt trist que al dia de Sant Jordi qui mani sigui els empresaris de la flor i no l’Ajuntament del Vendrell i a més a més, considerem que tot plegat és una postura del tot hipòcrita quan les roses que vam vendre les vam comprar a una coneguda floristeria de la Rambla del Vendrell.

Per altra banda, si el gremi de floristeries es va queixar va ser perquè durant el Sant Jordi del 2007 diversos grups polítics, entre els qual es troba el seu, es van dedicar a regalar roses i plantes. Tant mateix, caldria donar un toc d’atenció en vers la instància que vam rebre, en la qual no constava explícitament que no poguéssim vendre roses. Caldria afegir que la resposta a la instància la vam rebre al matí del mateix dia de Sant Jordi, i com vostè podrà entendre nosaltres ja les estàvem venent.

Així doncs, creiem que l’ajuntament hauria d’estar orgullós d’aquest col·lectiu, que va comprar les roses a un establiment de la nostra vil·la, potenciant així el comerç del poble. També ens agradaria saber si els comerços que no són floristeries i que venien roses han rebut una carta amenaçadora com la nostra. En aquest sentit dir-li que pel que podem saber, un conegut estanc de Sant Salvador regentat per la senyora Turdiu, regidora de Promoció Econòmica, van vendre roses. Quina doble moral no troba? A més, aquests comerços obtenen beneficis pel seu interès, fet que en canvi el nostre col·lectiu fa servir els guanys per fer actes reivindicatius i per seguir promovent la difusió de la cultura catalana.

Volem que tingui clar que el Col·lectiu la Trinxera continuarà venent roses el dia de Sant Jordi, tal com marca la tradició, i fins i tot ens plantegem posar dos paradetes en lloc d’una.

Finalment ens agradaria concloure aquesta carta recordant-li, un cop més, que encara esperem la subvenció del Correllengua 2007 i que en el cas de no cobrar-la no dubtarem en mobilitzar-nos. Si té qualsevol dubte no tingui cap problema en preguntar a la seva antecessora de quant efectives són les nostre mobilitzacions. Nosaltres som un col·lectiu molt tranquil però no tingui cap dubte que qui ens busca ens troba i no ens agrada que ningú ens amenaci.

Així doncs, ens agradaria que fes marxa enrere tant de les seves amenaces en quant a la subvenció i a la postura municipal de no deixar vendre roses per Sant Jordi.


Atentament:

Col·lectiu la Trinxera.

dilluns, 5 de maig del 2008

2 anys i 7 mesos de preso per una bandera

Això es al que s’ha condemnat a un Jove de Terrasa, en Franki. Fa algun temps aquest Jove va participar en una manifestació festiva per exigir la retirada de les banderes espanyoles i europees durant la festa major. La manifestació va acabar amb l’intent de treure la bandera i amb carrega policial i cops, però sense que cap agent exigís la identificació a cap participant. Temps desprès, detenien en Franki per desordres públics, tot i que diversos testimonis neguen la participació d’en Franki en la manifestació, i per ultratge a la bandera. Ara, desprès de desestimar els recursos de la defensa. Aquest noi anirà a la presó.

Davant de situacions com aquestes, queda sobradament demostrat al servei de qui esta aquest sistema judicial. Mentre grans estafadors i corruptes politics i empresaris, sobradament demostrats que ho son, mai trepitja’n la presó, o ho fan per un temps ridícul, les persones que mostren la disconformitat amb el sistema o amb la Constitució espanyola son severament castigades. Davant els jutjats, sovint manen les influencies politiques i econòmiques, mes que no pas la justícia. Casos com aquest demostren que la imparcialitat i igualtat de tots davant la llei es, actualment, Ciència- ficció.

No podem obviar, doncs, que aquesta detenció és un nou atac enfront el moviment de l'Esquerra Independentista dels Països Catalans; moviment que degut a la cada cop major implantació de la que gaudeix al territori, preten ser criminalitzat i desligitimitat. Com tampoc podem obviar, que tot moviment nacionallitàri amb aspiracions autodeterministes serà reprimit pels mecanismes judicials i policials de l'estat espanyol. Lleis com la de partits o articles constitucionals com el segon, que garanteix la unitat indisoluble de la pàtria; o, el vuité on es fa garant de la constitució i per tant de l'indisoluble unitat de la pàtria, l'exèrcit; representen eines antidemocràtiques, auoritaries i clarament franquistes.


com a Col·lectiu de persones compromeses amb una lluita pel canvi cap a una societat mes justa i igualitària, i defensant la llibertat d’expressiò de les persones i el dret d'autodeterminació dels pobles, ens solidaritzem plenament amb en Franki de Terrasa i denunciem la actuació de la justícia i del Ministeri d’ Interior en tot aquest assumpte, amb una condemna totalment esbiaixada per la direcció política que pren la sentència, és a dir, injusta i desproporcionada, digne de les pitjors dictadures . No podem callar davant de fets com aquests.

Col·lectiu la Trinxera
http://la-trinxera.blogspot.com
Ctra. Santa Oliva, 27 (Davant de la Ràdio), El Vendrell

dilluns, 28 d’abril del 2008

Empresonen en Franki sense notificar-ho als advocats

(extret d'Alerta Solidària)

Aquest matí, els Mossos d’Esquadra han detingut en Franki, veí de Terrassa, molt conegut en la ciutat vallesana per la seva implicació en moltes lluites populars. La detenció d’en Franki s’ha produït sense haver-ho notificat als advocats i ni tan sols haver fet el tràmit ordinari de la citació prèvia.

Recordem que en Franki no ha deixat mai d’atendre cap requeriment judicial, ni cap citació a comissaria i és per això que cal considerar aquesta detenció i empresonament com un intent d’agafar per sorpresa l’entorn polític d’en Franki i frenar així la resposta popular de suport.
Denunciem per tant, la maniobra del Departament d’Interior que, provocant l’empresonament immediat i sens avís, pretén silenciar un cas que sens dubte acabarà trascendint a l’opinió pública i de la que hauran de donar moltes explicacions: per l’estrip a una bandera espanyola s’ha iniciat un procés que acaba amb un veí de Terrassa a la presó i ni més ni menys que amb una condemna de 2 anys i 7 mesos.

Concentració davant de la Model de Barcelona
El grup de suport, Solidariatat Antirepressiva de Terrassa, ha llençat ja una crida a concentrar-se davant de la Model, presó en la que, com a mínim inicialment, quedarà privat de llibertat.

A les sis de la tarda, davant de la Model: Llibertat Franki!

Roda de premsa: Avui, a les 3 de la tarda davant de l’Ajuntament de Terrassa.

Solidaritat Antirepressiva de Terrassa

dimarts, 8 d’abril del 2008

Homenatge a Guillem Agulló


La Desaparició de Andreun Nin (II)

2. EL PROCÉS CONTRA EL POUM
(Article de Pello Erdociain, secretari de la Fundació Andreu Nin, censurat en un gran nombre de diaris de tirada nacional. Traducció feta pels companys d'ALVEN)

2.- El Procés contra el POUM

Actualment coneixem dades importants sobre el que van suposar els “Processos de Moscou” (1936-1938) i la liquidació de la vella guàrdia bolxevic. Processos que van conduir al deshonor i a la mort de destacades figures de la revolució russa com Zinoviev, Kamenev, Bujarin i molts altres.Després de la il·legalització del POUM, la detenció dels dirigents, la dissolució de la Divisió del POUM, la 29ena, i la desaparició del seu secretari polític Andreu Nin, els stalinistes van intentar muntar un altre “Procés de Moscou”: El procés contra el POUM, que representaria la culminació del cop policíac del 16 de juny de 1937.

L’objectiu fonamental era demostrar davant el món que a España, igual que a l’URSS, havia “trotskistes traïdors” i que aquests eren “desemmascarats” i suprimits. Barcelona havia de justificar, amb un procés espectacular, la política de repressió aplicada per Stalin a Moscou.En el mateix moment en que a l’URSS s’entrava en una fase de total desfiguració de la Revolució d’Octubre, a Espanya els obrers i camperols havien agafat les armes contra el feixisme, sent a més a més els primers a Europa, i es proposaven transformar la societat espanyola i establir un règim socialista, el qual entrava en contradicció amb la política d’Stalin.

El 11 d’Octubre de 1938, a les darreries de la sagnant Batalla de l’Ebre, es va iniciar a Barcelona el Procés contra el POUM davant ni més ni menys, que el Tribunal Central Especial d’Espionatge i Alta Traïció, que s’havia creat per perseguir als feixistes. Els acusats, enfortits per la resistència de Nin i pel recolzament del seu partit, que va haver de defensar-los des de la clandestinitat i amb una gran campanya internacional, van comparèixer davant el tribunal durant onze dies convertint-se finalment en els acusadors. Van començar evocant la memòria d’Andreu Nin, ficant una fotografia seva i un ram de flors a la banqueta dels acusats que ningú va atrevir-se a retirar, potser perquè davant del Tribunal va aparèixer la seva dona, Olga Tareeva, militant bolxevic a Moscou i fidel col·laboradora de Nin en les tasques polítiques i literàries.Els principals acusats, Andrade, “Gironella”, Bonet, “Gorkin”, Arquer, “David Rey” i Escuder, engarjolats a la Presó d’Estat de Barcelona, es van imposar com a tasca liquidar la trama d’infàmies i calúmnies penosament teixida pel fiscal stalinista.

L’advocat que va assumir la defensa, el socialista madrileny Vicente Rodríguez Revilla, coneixia als magistrats del tribunal i va suggerir als processats que fossin clars i precisos, que no es deixessin dominar pels nervis, ja que, segons l’advocat, els magistrats eren honestos i no cedirien a les pressions de la premsa stalinista (“Treball”, “Mundo Obrero”, etc.) que demanaven diàriament la pena de mort pels processats i havien atemorit a advocats com Benito Pabón dient que “no es podia ser a la vegada advocat del poble i defensar als seus enemics”. Tot això no era nou, ja que aquesta premsa va fer el mateix paper que la premsa de Moscou durant els seus “Processos”, assegurant la preparació psicològica de l’opinió pública.

Al Procés contra el POUM van declarar com a testimonis de la defensa Francisco Largo Caballero (PSOE), Julián Zugazagoitia (PSOE), Manuel de Irujo (PNV), Luis Araquistain (PSOE) i Federica Montseny (CNT), els quals van refusar les acusacions del fiscal i fins i tot van jutjar que el Procés estava fora de lloc. Largo Caballero, en aquell moment apartat i sotmès a una espècie de llibertat vigilada, va desafiar al fiscal dient que els processats eren “intransigents en les seves idees i que lluitarien per elles”. Federica Montseny va dir referint-se a la seva participació en els Fets de Maig: “Tinc la convicció que ni el POUM, ni la CNT, ni la FAI, van intervenir en la provocació dels successos” i va negar que el POUM els hagués preparat tal com sostenia l’acusació.

Els dirigents del PCE i del PSUC van arribar a declarar durant el Procés que els homes de la 29ena Divisió dirigida per Josep Rovira i formada per militants del POUM “fraternitzaven amb els franquistes” en lloc de combatre. Davant d’aquesta mentida, els presos del POUM van redactar una carta dirigida al President de la República Manuel Azaña, al President de la Generalitat Lluís Companys i als comitès nacionals dels partits i sindicats per denunciar aquesta “intervenció militar” i cridar-los a la defensa de l’honor de la República i la revolució.El 29 d’Octubre, el Tribunal Central Especial d’Espionatge i Alta Traïció va fallar rebutjant totes les acusacions d’espionatge, declarant que els acusats eren veterans militants antifeixistes, que el POUM havia lluitat contra el feixisme des del primer dia, que no havia espiat ni tenia relació amb cap servei policíac o militar de cap país estranger i que no va prendre la iniciativa a les Jornades de Maig.

Després d’aquestes consideracions no hi havia cabuda més que per l’absolució, però a pesar d’haver resistit les pressions stalinistes, el tribunal va fer una concessió al Poder; condemnant per un delicte de rebel·lió a onze anys de presó a Jordi Arquer i a quinze a la resta dels processats, entre altres coses per la persistència del POUM en la seva línea revolucionària, amb “el propòsit de superar la República democràtica e instaurar les seves pròpies concepcions socials”, és a dir; un poder dels obrers i camperols, i per haver participat a les Jornades de Maig de 1937.

El compromís del Tribunal va quedar en evidència per les paraules de González Peña, Ministre de Justícia: “Si els haguéssim ficat en llibertat haguessin estat assassinats al carrer per la GPU”.Uns dies més tard, l’advocat Rodríguez Revilla es va presentar a la presó molt content dient que després d’haver parlat amb els membres del Tribunal, el president del Tribunal Suprem i el Ministre de Justícia eren favorables al indult. El POUM continuaria dissolt i fins i tot el propi Negrín semblava disposat a donar facilitats. Els presos del POUM va respondre: “Mai demanarem el indult a un govern que ens ha fet condemnar per donar una satisfacció a Stalin”.

Mentrestant tant, Lluís Companys (president d’una Generalitat molt disminuïda de poder per Negrín i Comorera), Carles Pi i Sunyer, alcalde de Barcelona (ERC) i sis ex-ministres de la II República reclamaven la llibertat immediata dels presos del POUM i la revisió del Procés.

Les intencions últimes de tot aquell complot era aconseguir, como així ho reconeixeria Santiago Carrillo anys després, que la II República Espanyola es convertís en un règim pioner de les “democràcies populars” que van sorgir als països de l’Est després de la Segona Guerra Mundial. És a dir, la instauració d’un règim de partit únic; el comunista i els seus afins, els qui perfectament instal·lat als aparells de l’Estat, l’Exèrcit i la Policia, poguessin exercir la seva dictadura, suprimint tota oposició i en primer terme als que els hi podien fer front; al POUM, la CNT i l’Esquerra Socialista.

La fúria stalinista davant la sentència va ser tal, que la censura del govern de Negrín, controlada por ells, en va prohibir la seva publicació. Per tot això aquesta es va convertir en un documento de propaganda del POUM, i els seus militants van haver de fer grans esforços per fer-la pública.

A pesar de la clandestinitat i les detencions, els militants del POUM i la JCI van preparar la defensa dels seus dirigents davant el Procés contra el POUM, que tenia com objectius per part dels stalinistes; justificar la seva repressió, confondre als dirigents del POUM i reduir a la impotència a la CNT i, dins del PSOE, a la tendència Largo Caballero-Araquistain. Però al resistir Nin la tortura i no aconseguir els agents stalinistes una confessió incriminatòria contra els seus camarades, l’anomenat “Gran Procés” va fracassar estrepitosament pels plans soviètics.

Així, en circumstàncies molt dures i penoses, els presos del POUM i la JCI van guanyar una batalla històrica important, resistint a la Presó de l’Estat, davant el Tribunal i els acusadors i en la lluita clandestina diària, defensant el seu honor revolucionari i denunciant l’assassinat i desaparició del seu secretari polític Andreu Nin.

divendres, 4 d’abril del 2008

La Desaparició d'Andreu Nin (I)

Tot seguit reprduïm la primera part d'un article signat per Pello Erdoziain, secretari de la Fundació Andreu Nin, traduït pels companys d'Alternativa Vendrellenca; i, censurat en diversos mitjans de comunicació.


1. L’ASSASSINAT D’ANDREU NIN

L’última reunió del Comitè Executiu del POUM va tenir lloc a Barcelona, al Institut Maurín (Palau de la Virreina), el matí del 16 de Juny de 1937, amb l’assistència d’Andreu Nin, Julián Gómez “Gorkin”, Juan Andrade, Enrique Adroher “Gironella”, Pere Bonet, Jordi Arquer i Wilebaldo Solano. Finalitzada la reunió, Nin va decidir passar un moment pel local central del POUM a Les Rambles, on el va detenir al mig del carrer, gairebé a l’alçada de dit local, una brigada de la policia stalinista, dirigida per agents de la GPU soviètica. Durant la tarda d’aquell dia, la detenció de Nin va córrer com la pólvora, detenint la policia, a més a més, a “Gorkin”, Andrade, Bonet, Arquer y “David Rey”.

La detenció de Nin formava part d’un cop contra el POUM, els seus dirigents, els seus locals i els seus mitjans d’expressió, realitzat per agents soviètics fent-se servir dels aparells de l’estat republicà. Andreu Nin i la major part dels dirigents del POUM van ser detinguts i segrestats a Barcelona sense que les autoritats de la Generalitat haguessin estat consultades o advertides. Tampoc els ministres de Justícia Manuel de Irujo (PNV) ni el de Governació Julián Zugazagoitia (PSOE) van tenir coneixement del que havia succeït.

Andreu Nin va ser la primera víctima de la repressió contra el POUM, per haver passat prop de deu anys a la URSS ocupant el càrrec de secretari general adjunt (secretari general de fet) de la Internacional Sindical Roja (Profintern). A més a més havia estat col·laborador de Zinoviev i de Trotski i diputat del Soviet de Moscou.Segrestat a Barcelona el 16 de Juny de 1937 i traslladat després a València i Alcalà d’Henares, va ser torturat i assassinat en una mansió dels aristòcrates i membres del PCE Ignacio Hidalgo de Cisneros (cap de l’aviació republicana) i la seva dona Constanza de la Mora (néta del que va ser primer ministre conservador durant la monarquia, Antonio Maura). Els agents stalinistes pretenien obtenir d’ell una confessió incriminatòria com agents de Franco dels membres del POUM, com la que havien aconseguit el 1936 de Zinoviev i Kamenev i havien tractat d’aconseguir al Març de 1937 de Bujarin i de Rikov. Tenien inclòs preparades proves incriminatòries falses en una operació ordenada directament per Stalin: “Operació Nikolai”. Per cert, en el mateix moment en que Nin era torturat; el Mariscal Mijail Tujachevsky i l’Estat Major de l’Exèrcit Roig eren executats a Moscou “per traïció”.

Però Nin no “va confessar” i va defensar fins el final l’honor revolucionari dels seus camarades del POUM i els seus amics de Moscou. La resistència de Nin va desbaratar els plans dels organitzadors de la repressió contra el POUM. Nin se’ls va morir entre les mans i sense ell, el Procés per espionatge que s’hauria de celebrar el 1938 contra el POUM, no podria desenvolupar-se tal com ells volien. Al no aconseguir la incriminació i haver estat reduït a un nyap per las tortures sofertes; els seus botxins el van assassinar i el van fer desaparèixer enterrant-lo a les rodalies d’Alcalà d’Henares, inventant-se a continuació una truculenta història, que van intentar fer creure, de que havia estat alliberat per un escamot de la Gestapo.Per justificar aquests actes i la desaparició de Nin, la premsa stalinista va llençar una campanya de intoxicació presentant els dirigents del POUM como “espies” i “agents de Franco”.

Els joves de la JCI pintaven a les parets de Barcelona: “Gobierno Negrín: ¿Dónde está Nin?” al que els stalinistes responien: “En Salamanca o en Berlín”.Del paper infame que el PCE i el PSUC van tenir en aquells fets, després de l’obertura dels arxius soviètics; es constata que tant Dolores Ibarruri “La Pasionària”, com Jesús Hernández, José Díaz i, en general, las direccions del PCE i del PSUC no pintaven res. Eren simples titelles en mans dels assessors de la Komintern a Espanya; Erno Gerö “Pedro”, l’argentí Victorio Codovila, el búlgar Stepanov o el futur secretari general del PCI Palmiro Togliatti, entre d’altres.

Els militants del POUM organitzats en la clandestinitat van iniciar una campanya per exigir explicacions públiques sobre la desaparició de Nin, la llibertat dels dirigents detinguts i el retorn a la legalitat del partit. Van trobar ressò en la denúncia de la repressió en alguns periòdics anarquistes i socialistes, però eren impotents davant el poder que la GPU tenia dins l’aparell estatal republicà.El 8 d’agost de 1937, a pesar de la controvèrsia política que havia envoltat les seves relacions, sobre tot després de la fundació del POUM al setembre de 1935; Trotsky va publicar una declaració a Mèxic, respecte a l’assassinat d’Andreu Nin, en la que deia: "Nin era un veterà i incorruptible revolucionari. Defenia els interessos del poble espanyol i combatia els agents de la burocràcia soviètica (...) Es va esforçar por defensar la independència del proletariat espanyol, contra les maquinacions burocràtiques del grupet al poder a Moscou. Va refusar col·laborar amb la GPU para arruïnar els interessos del proletariat espanyol. Aquest va ser el seu únic crim. I el va pagar amb la seva vida".

Segons Wilebaldo Solano, secretari general de la JCI en l’època i actual president de la Fundación Andreu Nin: “El to d’aquesta declaració ens fa suposar que (Trotsky) deuria lamentar l’absència d’un diàleg eficaç amb Nin i la falta d’una cooperació amb el POUM, un partit que combatia a España per la veritat sobre l’stalinisme i pels que morien a l’URSS defensant els principis fonamentals del socialisme enfront a Stalin. Trotsky va dir en diverses ocasions que Nin era "el seu amic" i això tenia molt valor per ell,encara que no sempre va ser just amb els seus veritables amics i camarades. Tots els homes -i sobretot els més eminents- tenen les seves passions i les seves febleses”. Afegeix Solano: “Trotsky havia signat que el POUM era el partit més honest d’Espanya”.

dilluns, 31 de març del 2008

xerrada contra lespeculaciò i per una vivenda digne


el divendres dia 4 , el nostre col.lectiu realitza aquesta xerrada al centre civic l'estaciò. on vindran menbres de l'assemblea de "V de Vivienda" que parlaran de la situació actual de l'economia del totxo, l'especulaciò i sobretot la manca de possibilitats de la gent jove i els treballadors precaris d'accedir a una vivenda en condicions, degut als elevats preus de les hipoteques i els lloguers.
tambè es parlara de les mobilitzacions per una vivenda digne.

us hi esperem!

dimarts, 25 de març del 2008

Obertura de l'Ateneu Popular la Trinxera

Des d'aquesta setmana santa torna a estar actiu a el Vendrell l'Ateneu Popular la Trinxera despres de messos de reorganitzacio del nou local. L'Ateneu Popular vol ser un espai de trobada per als joves i no tan joves de la comarca que volen desmarcar-se de l'0ficilialitat que marquen els canons de la societat capitalista. Aixi oferirem una alternativa al poc oci existent al Baix Penedes.

Ambtot, la festa no es l'unic objectiu amb que torna arrencar l'activitat de l'Ateneu. Com tot Ateneu, la dimensio de la lluita queda present i el col·lectiu la Trinxera enceta una nova etapa de lluita per la construccio dels Paisos Catalans des del nou espai alliberat vendrellenc. Aixi, oferim a la societat civil la possibilitat d'utilitzar la sala d'Assemblees per a realitzar qualsevol tipus de reunions: des de associacions de veins, entitats i moviments socials poden tenir dret a fer-ne us.

El darrer eix de l'Ateneu es centra en la cultura, o mes aviat, en la contracultura. En aquest sentit hem obert al public la Biblioteca Revolucionaria de la Trinxera on, amb el pas del temps, esperem que es trobin molts dels llibres que durant mes de dos segles han sacsejat les consciencies de la burgesia, l'estat o l'esglesia. Aixi, no podem evitar la presencia d'Andreu Nin com a eix central d'aquesta biblioteca en tant que vendrellenc, intelectual revolucionari antifeixista i martir del socialisme revolucionari.

Horaris de l'Ateneu Popular la Trinxera:

Divendres: de 18h a 22h i de 00h a 02h

Dissabte: de 18h a 02h

Diumenges: de 18h a 22h

dijous, 6 de març del 2008

La Fosa d'Alcalà (o la Fosa d'Andreu Nin a Alcalà)

Ahir, el company Campasero va descobrir a l'Abc (curiosa lectura per cert, jejeje) una notícia on s'informava de la troballa d'una fosa comú en els terrenys de la Bripac (Brigada Paracaidista) de l'Exèrcit Espanyol a Alcalà de Henarés (Madrid).

La notícia no hauria de suposar cap revolució en el desenvolupament de les feines per a recuperació de la memòria històrica de l'estat espanyol i dels Països Catalanas durant la guerra civil. Però, a priori es donen molts fets per a considerar la troballa, revolucionaria.

En primer lloc, la seu de la Bripac es troba situada al mateix lloc on tingué la seu un cos aeri republicà que suposadament, segons la premsa reaccionaria, era utilitzat per fer desapareixer presoners de la ciutat de Madrid i voltants. També, se sap per diverses investigacions, que Andreu Nin, secretari general del POUM segrestat i assassinat per agents estalinistes, va romandre segrestat sota tortures en una casa d'Alcalà d'Henares i que fou tret de la casa i assassinat al voltant de la mateixa localitat, sense saber on es dipositaren les seves restes (la versió oficial explicava un inverosímil rescat per part de la Gestapo).

La fosa trobada, a diferència d'altres conegudes caracteritzades pel seu terrorífic ordre i racionalitat alhora de dipositar cosos; es troba desordenada i feta, segons els experts, de forma ràpida fins i tot amb la possibilitat de que fos oberta i tancada diverses vegades.

Tot apunta a que el cos de Andreu Nin podria estar entre les restes dels diversos cosos trobats a la seu de la Bripac. Llàstima que només informin de la troballa diaris reaccionaris com abc o libertad digital.

La Fundació Andreu Nin demana que es realitzin proves d'ADN

La Fundació Andreu Nin, l'organització que vetlla pel reconeixement del intel·lectual vendrellenc, ha demanat les proves d'ADN dels cosos per poder comprovar si efectivament les restes trobades corresponen a Andreu Nin. Les comparacions es realitzarien amb diverses netes de Nin encara sobreviuen i que malhauradament es troben escampades pel mon.

Més informació:
Al diari Abc d'avui 6 de març i ahir 5 de març
Al diari Libertad Digital

Avís: aquests dos diaris formen part de la caverna espanyola de Madrid i hi ha parts de les informacions amb un clar sesgo ideologic. Només cal fer cas al que diuen de la fosa

Salut!

dimecres, 5 de març del 2008

Visiti EuroAuschwitzLand El Vendrell

Dels creadors de "Visqui a Corruptfell" i "Que els voti Rita!" arriba ara "EuroAuschwitzLand El Vendrell" el parc temàtic de la Vil·la. EuroAuschwitzLand El Vendrell té diferents atractius per a deleit dels visitants: franquisme sociològic, plaques als edificis, bandes de nazis i el millor de tot els quatre regidors de la PxC, que a mesura que visites el parc t'intenten convèncer de la seva bondat mentre et parteixes el cul.

EuroAuschwitzLand El Vendrell està travessat per tot tipus de carreteres i vies de tren perquè puguis arribar millor. Tens dos autopistes (que poden ser quatre), dos vies de tren convencionals (que també podrien ser quatre), el TGV (encara que no para), moltes carreteres i alguns camins poc coneguts per arribar-hi des Barcelona, Tarragona, Viladroga, Vilatranca o Corruptfell (abans Calaful).

EuroAuschwitzLand El Vendrell pretén promocionar internacionalment grans figuras vendrellenques com August Armengol, líder del parc; Xavier Salvadó, el nostre Gil aventurer; mossèn Vidiella, el vendrellenc més catòlic que Rouco i Ratzinger; o altres figures més underground.

I si ve ara, un 30% de descompte en el moment d'iniciar-se els fusilaments i els gasejos.

dilluns, 3 de març del 2008

Cap agressió sense resposta!

Més d’un centenar de víctimes i 25.000 denúncies detectades el darrer 2007.

En un Estat en el que es parla de progrés, dia rere dia, van caient víctimes de maltractaments. Malauradament, la immensa majoria són dones. Dones que segueixen lluitant, sotmeses a la repressió, al silenci i a la manca de llibertat.

A pesar de les millores que mica en mica em anat aconseguint, la por encara segueix viva en les seves ments i en els seus cors. Viuen atemorides per persones que confonen l’amor per l’esclavitud. Que l’únic que fan es dedicar-se a trepitjar-les i humiliar-les a base de maltractes físics i psicològics.

Els físics acaben amb les seves vides i els psicològics les condueixen a l’anulació com a persones. Entre aquestes persones, hi ha qui té el valor d’aixecar-se i plantar cara als maltractadors. Tot i sent conscients que poden tenir conseqüències nefastes, elles s’alcen donant-nos exemple de lluita i resistència.

Perquè les dones són una part de la societat tant important com ho són els homes. Per això, avui seguim lluitant per la llibertat i la igualtat. Per desfer les reixes d’aquesta presó, on hi viuen sotmeses, dones plenes de raó.


Gemma Altarriba i Gemma Ventura,

divendres, 29 de febrer del 2008

Constitució del Front Antifeixista del Baix Penedès


Durant les darreres setmanes diversos joves de la comarca hem estat realitzant les primeres assemblees del Front Antifeixista del Baix Penedès (FrABP). El FrABP neix com a reacció a la facilitat amb la que es mouen per la comarca, i encara més a Calafell i El Vendrell, joves identificats amb una ideologia feixista que no dubten en atacar-nos i que qualsevol dia poden ferir qualsevol.


El FrABP pretén ser una eina d'acció directa davant la eventualitat d'una agressió feixista a la nostra comarca. Pretén ser una plataforma antifeixista típica, de manis, concerts i propaganda; però, volem anar més enllà, i volem començar la construcció del Antifeixisme a la comarca. Creïem en la conscienciació com la millor vacuna per guarir la pitjor desviació de la malaltia capitalista: el feixisme.


D'altra banda no podem oblidar-nos de l'existència de quatre regidors xenòfobs a l'ajuntament del Vendrell; capitanejats per l'August Armengol, lloctinent de Josep Anglada i amic de feixistes (com el propi Anglada o el president d'España 2000).


Per contactar amb el FrABP: frabp08@gmail.com o http://frontatifa.blogspot.com/

dilluns, 25 de febrer del 2008

Barcellona '36: in Rosso e Nero

(Reportatge públicat el passat dissabte a la revista Alias del diari italià Il Manifesto. Parla de la Revolució a Barcelona a partir de les experiències de Wilebaldo Solano (exsecretari general de la JCI i el POUM).

dijous, 21 de febrer del 2008

Els protagonistes del circ(I): els Partits Polítics

[[Definició que accepto de partit polític: organització de masses, de caire estatal l'objectiu del qual és el poder]]

Les feres del circ gaudeixen del suport incondicional de les seves respectives organitzacions de hooligans: els partits polítics. Són hooligans, no per la seva violència física; sinó per la seva violència intel·lectual, sovint autoritària i sempre cegadora: la veritat absoluta és aquella que defensa el partit: paraula del líder. Amen.

Els partits polítics són les organitzacions que corrompeixen el sistema democràtic i el converteixen en poliarquia. La poliarquia (del grec, molts poders) és segons el politòleg americà Robert Dahl la forma en que s'organitza el poder en les societats occidentals, i conseqüentment, la nostra. La característica principal de la poliarquia és l'existència de molts poders (en el nostre cas executiu (en mans dels partits mitjançant el legislatiu); el legislatiu (en mans dels partits mitjançant la llei electoral); el judicial (en mans del executiu; i, per tant, en mans dels partits); i, l'econòmic (metapoder que tot vol controlar)); que no pas la democràcia o la representativitat. Casualment, tot queda en mans dels partits: acàs no és una dictadura?

Sense l'existència dels partits el sistema guanyaria molt en qualitat de democràcia. Els partits polítics són organitzacions de fins. Són fins en si mateix: el seu fi és aconseguir el màxim de poder possible, utilitzant totes les eines disposnibles (fins i tot la violència, que no deixa de ser, per a tothom el darrer mitjà d'autodefensa). I en conseqüència són els partits els que construeixen el sistema polític únicament per tal de beneficiar-los; primant sempre els interessos del partit davant la dels seus electors.

La seva naturalessa d'organitzacions de fins (que no de mitjans que es com concebeixo (i crec que haurien de concebir la resta de persones els partits) provoca entre moltes altres coses la camaderia entre polítics de diferents partits (el seu objectiu és mantenir-se en la poltrona) creant una mena d'oligarquia política totalment reproductiva i tancada; o el que és el mateix una èlit política tancada i endogàmica; diferents efectes sobre la llei electoral (llistes tancades, sistema representatiu etc...); i, el que és pitjor, una realitat irreal on la major part de la gent únicament maldiu de l'èlit dirigent, però que alienats per aquesta, ho troben normal (amb el suport, clar, dels mitjans de comunicació) i que ens titllen de desviats o somiadors als que cerquem el canvi de les coses o busquem Alternatives, encara que sigui en forma de partit (és l'única forma de lluitar amb les seves armes).

La major part dels partits polítics funcionen de manera sectària. Em fa mal dir-ho, però, els únic que podrien salvar-se, i fins a cert punt, són ERC i EU-A on els militants encara conserven cert poder decissori (es va poder comprovar a ERC a partir del referendum de l'estatut) i a IU/EU-A amb el succeit darrerament al País Valencià. Amb tot, en el cas almenys d'ERC (i ho se per experiència); el seu funcionament no deu diferir en gran mesura dels altres. Les veritats són messiàniques més que absolutes (si canvia el messies, canvia la veritat). A diferència d'altres sectes com la catòlica, la jueva o la sunní que venen paradissos postmortem a canvi de suculentes inversions en vida; els partits polítics venen influència política, en el cas dels rics; i, mentides i falses promeses, al públic en general a canvi de diferents aportacions (econòmiques, personals etc...).

Els partits polítics tenen diferents inquisidors repartits per diferents sectors de la societat. Són els pitjors d'aquesta calanya tres tipus de persones àmpliament repetides en les organitzacions dels partits: en primer lloc el professor de ciència política que legitima l'actuació com el programa del partit sabent que el que fa no deixa de ser una mentida, i no fa altre cosa que ajudar de manera notable amb els seus assajos científics a reproduir un ordre social autoritari; i, en segon lloc, els funcionaris de partit, Són els foscos personatges que calculen que tot sorti bé. Que és puguin dir les mentides més vertiablement que l'altre (tot i que després tots soparan junts) i guanyar més vots és l'objectiu principal d'aquests. En tercer lloc no vull oblidarme en aquest apartat dels joves genis que pretenen ser la Veu del Poble, l'esquissitessa política i cívica que mai ha trencat un plat que publiquen, com si res, articles pseudocientífics sobre la democràcia i l'actualitat amb l'inteció de ser neutres, objectius. Però, no se n'adonen de la etnocentricitat (partitocentritat) del seu discurs; i, de la pena que fan moltes vegades en vendre's de tant mala manera a les ordres del secretari de torn fent una propaganda que ja li hagués agradat a Goebbels (com a geni de la propaganda, no com a nazi fastigós).

Em deixo, però mereixerien un article apart,els sindicats: organitzacions partidistes de treballadors egoistes que només defensen els seus interessos i, com els partits, només miren per a ells com a organització de poder. Sortosament, a nivell nacional com allibertari encara existeixen sindicats valents i veritables.

Concluent, a part de que els partits són una merda; el càncer de la a priori democràcia; m'agradaria realitzar la següent reflexió: L'estat és una organització de poder egoista, autoritaria i repressora que no dubta en utilitzar la violència (és més, no dexa de ser l'organització que té el monopoli de la violència en un territori determinat); i, els partits són organitzacions satelits que encaixen de manera perfecta en l'estat al ser de la mateixa naturalessa. I com a dada final: allà on existeix un sistema electoral completament proporcional (el més democràtic en la partitocràcia), l'estat és inestable en tant que els partits no poden desenvolupar se com a tals (és a dir, copiant el desenvolupament del propi estat).

Pròximament: Els protagonistes II: les feres ferotges (retrat dels candidats tradicionals)

dilluns, 18 de febrer del 2008

Senyores, Senyors: ha arribat el circ

Cada cert temps, els carrers de la nostra vil·la, s'omplen de diferents publicitats anunciant l'arribada del gran circ polític-electoral. Les feres, habitualment tancades en els recintes oficials i mostrades públicament en diferents actes institucionals o privats, abandonen la seva condició captiva per mostrar les seves grans aptituts teatrals, malabarístiques; i, perque no, còmiques, cíniques i surrealistes. El gran espectacle dels circs institucionals dura aproximadament un mes: l'anterior a les eleccions; i, arriba al seu punt àlgid, durant la campanya electoral i a l’orgasme màxim el dia de la festa de la democràcia.

L’espectacle del circ ven la seva publicitat en forma de pomposes propostes que descansen sobre cares de persones, els líders, que semblen vendre’s en faroles i cartelleres improvitzades per al moment. Foscos personatges, ensinistradors de partit, dirigeixen tots i cada un dels moviments de les feres durant aquests dies perquè tot sorti bé i es puguin pescar més vots que l’altre. L’altre, durant aquests dies és el diable, un indesitjable que només busca enredar el personal amb les seves fàlses promeses: res més enllà, en dos mesos si tot surt bé compartiran cigalons a vuitanta cèntims al bar del Congrés.

Les versions de l’espectacle polític són diferents: als EUA es juguen play offs de conferència republicana o demócrata i després es fa la final federal i així l’espectacle dura més; a Espanya, dos contrincants designats quasi a dit per la constitució juguen una final a partir únic sempre sota l’atenta mirada dels mitjans de comunicació. Aquests desenvolupen a partir de la seva maquinària tot l’espectacle propagandístic considerant normals tots aquests aconteixements i desviats els demés (l’abstenció, el vot nul i les opcions no oficialistes).

Desde la Trinxera creïem en l’existència dels Països Catalans com a aspiració política del poble català i alhora considerem les reivindicacions de reunificació territorial i autodeterminació política com a legítimes. En conseqüència neguem qualsevol legitimitat a la sobirania nacional espanyola, creiem inexistent la unitat nacional espanyola i rebutjem l’article 8 de la constitució pel qual l’exèrcit és el garant dels fets anteriors. A diferència d’altres organitzacions que mostren una gran hipocrèsia, des la Trinxera creïem que el millor és l’indiferència i volem convidar a la gent a no participar en el circ. O participar de manera crítica.

Opcions no en falten: des de no acudir als col·legis electorals per què a la muntanya o la platja s’esta millor o participar en alguna campanya en favor del vot nul. En aquest sentit volem fer-nos resó de la Campanya “Que els voti Rita” per tal de denunciar l’hipocresia dels polítics en general i en el cas de Rodalies en particular (i votar amb un bitllet); o també votar en nul per tal de mostrar solidaritat amb l’esquerra abertzale il·legalitzada. A mesura que menys suport rebin, potser ens adonem de la força que la societat normal pot tenir.

La Contrahistòria

L'altre dia em va arribar un e-mail, d'aquells FW, que n'arriben molts al dia i que moltes vegades acaben a la carpeta d'eliminats. Si no fos perquè aquest mail mel va enviar un bon amic amb el que normalment tinc contacte setmanal, hagués acabat en dita carpeta. Ambtot, la insistència del amic en que llegís el mail va fer picar la meva curiositat.



El motiu del mail era aparantment una conya: Colongate o els conquistadors catalans i la tesi central del mail era fer un resum dels estudis de diferents historiadors (catalans i estrangers) segon els quals tant Cristòfol Colom com els seus primer acompanyants i navegants (els germans Anes Pinçon (Yáñez Pinzón en la historiografia oficial espanyola); Joan Cacirea del Canós (Juan Sebastián Elcano, el primer en dona la volta al món); o, Joan de la Cossa (Juan de la Cosa, famós cartògraf del moment); eren prohoms provinents de l'aristocràcia i protoburgesia barcelonina. Fins i tot, tot un príncep d'Aragó (un cosí de Ferran II dit el catòlic) fou vaporitzat (en terminologia orweilliana i per entendre millor l'abast de la situació) i transformat en un insignificant hidalgo estremeny anomenat Hernán Cortés.



La cosa podia no passar de ser una bona conya, però, el mail deixava diferents dades interessants així com el link a diferents pàgines on es podien trobar els treballs. Encuriosit, vaig decidir llegir un dels treballs (http://www.histocat.cat/) i la meva sorpressa va ser que l'estudi era completament científic i utilitzava dades bastant concretes i contrastades. Entre altres argumentava contra la historiografia oficial espanyola a partir de dos lleis censores dictades per Felip II; i, sobretot a partir de l'obra Americae (1559) de Theodor De Bry un escroptor anglès de l'època. Els estudis es complementen amb hipòtesis genealògiques sobre els diferents protagonistes dels fets: casualment, mentre a les obres espanyoles només existeix un discurs històric discontinu, moltes vegades sense dades o amb dades incongruents o contradictories; l'obra anglesa mostrava catalans tractant amb indis així com els diferents arxius de la corona d'aragó contenien referències concretes a tots els personatges de la història entre moltes altres coses.


Sense entrar en valoracions morals sobre el comportament europeu a les terres americanes i en línia amb les principals teories de l'estat al qual es considera com a una entitat autoritaria, opresora i represora; l'actuació dels principals constructors del mite de l'espanya unida i alhora constructors del més empíric estat absolut espanyol van considerar adient tergiversar l'història en el seu profit. O si més no aixó sembla, però, probablement mai ho sabrem.


Més informació: http://www.histocat.cat/

diumenge, 17 de febrer del 2008

Manifest de la Campanya Que els voti Rita!

En els darrers mesos, els i les usuaris i uruàries de Rodalies-RENFE hem patit un problema amb l’arribada de la Línia d’Alta Velocitat a Barcelona. Sense entrar en el debat sobre si l’Alta Velocitat és o no per a les classes acabalades o si solucionen el problema de la mobilitat a Catalunya, ens remitim als fets al referir-nos a la deixadesa i la incertesa, que durant moles dies, vam patir.


Hem viscut retards, llargues cues, trajectes alternatius amb autobús, aglomeracions, desinformació i un llarg etcètera de situacions incomodes patides pel simple fet de tenir la necessitat de desplaçar-nos per acudir al nostre lloc de feina o d’estudi.

Hem aguantat les tonteries de la Ministra de Foment Magdalena Álvarez, la seva prepotència i la seva falta de tacte respecte allò que hem patit dia rere dia. Polítics i polítiques de tots els partits tirant-se acusacions mútuament sobre qui tenia la culpa del que estava passant. Que si el govern de l’Estat espanyol això, que si la Generalitat de Catalunya allò, que si els governs anteriors del PP i de CiU allò altre... i nosaltres hem estat fidels a l’andana, sense més remei que la resignació.
Els i les polítics i polítiques han demostrat la seva incompetència per resoldre una de les crisis en el transport públic més sonades que ha viscut un país europeu en els últims anys, i nosaltres hem continuat fidels a l’andana esperant el tren per anar al treball i a estudiar.
Doncs bé, el proper dia 9 de març es celebraran les eleccions generals al Congrés i al Senat de l’Estat espanyol. Tots i totes aquests i aquestes polítics i polítiques que ens han deixat a l’andana esperant, ara pretenen que els hi donem el nostre vot, que els hi donem la nostra confiança oblidant per complet tot el que hem viscut en aquells llargs dies gràcies a la seva incompetència planificadora.

Que els voti Rita! és una campanya que pretén que tots i totes aquells i aquelles afectats i afectades per la crisi de Rodalies-RENFE a Catalunya recobrin aquell estat de mala llet i rebuig cap a la classe política, ja que aquestes eleccions són un moment perfecte per llançar un missatge als partits i als seus i les seves candidats i candidates. Aquest missatge es molt senzill: estem emprenyats i emprenyades pel tracte rebut i junts i juntes tenim força.




Debats, campanyes, candidats i candidates, eslògans, pancartes, propaganda electoral, mítings, etc., i qui ha vingut a preguntar-nos què sentíem quan estavem a l’andana esperant un tren que arribava ple i amb més de mitja hora de retard per arribar tard a classe o a la feina? Ningú dels que ara presenten els seus programes electorals amb la intenció de que oblidem el que hem viscut i els hi donem el nostre vot. Per que a la fi, això és l’única cosa que volen de nosaltres, el vot.


Que els voti Rita! demana la unió d’esforços per fer un acte simbòlic a les eleccions generals. Aquest acte simbòlic consisteix en ficar un bitllet de RENFE al sobre electoral en lloc del vot a un partit o del vot en blanc. Som conscients de que no canviarem els resultats finals que s’obtinguin ja que som coneixedors de la nostra capacitat de convocatòria, però un número elevat de bitllets de RENFE en el recompte serà un toc d’atenció als i les polítics i polítiques: som aquí i no hem oblidat.


Darrere d’aquesta iniciativa no hi ha cap moviment social, cap partit polític ni cap experiment sociològic. Som un grup de persones que hem estat oblidades a l’andana d’una estació i pretenem mostrar empipada i indignació a la classe política que ens va donar l’esquena.
Agrairíem l’ajut d’associacions, col·lectius i gent que simpatitzi i vegi en aquesta una bona iniciativa transmetent aquest manifest, al igual que els cartells, enganxines i pamflets, als seus contactes, diaris de barri i regionals, assemblees veïnals, moviments socials, etc.
Per altra banda, ens agradaria que aquesta iniciativa fos, no sol representativa dels i de les que hem patit el tema de Rodalies-RENFE, sinó que fos l’emblema de tots i totes aquells i aquelles que veuen que les coses no acaben d’anar del tot bé i veuen en els i les polítics i polítiques l’arrel del problema.

dissabte, 19 de gener del 2008

Fòrum Social Català

Fòrum Social Català]

Universitat de Barcelona (Pl. Universitat)

25, 26 i 27 de gener de 2008

El Fòrum Social Català neix el juny de 2007 d’una autoconvocatòria dels mateixos moviments socials per respondre a la Jornada d’Acció Global del 26 de gener, nascuda en el marc del Fòrum Social Mundial del 2007.

El dia 25 i 26 tindran llocs els actes centrals a la Universitat de Barcelona, però durant el cap de setmana previ (19-20) i la setmana posterior (21-24 de gener) hi haurà actes de forma descentralitzada arreu dels Països Catalans. El dia 27 es celebrarà la manifestació «Un altre món és possible».

Animem a participar a les activitats del Fòrum Social Català i al seu procés a totes les persones individuals, els moviments, les plataformes, els col·lectius i les organitzacions de tot àmbit: sindicals, ecologistes, feministes, de consum responsable, pels drets de les persones immigrades, contra el racisme, per un habitatge digne, contra l’especulació immobiliària i en defensa del territori, contra la precarietat, per les llibertats sexuals, a favor dels drets dels pobles, per la llibertat cultural, a favor de la pau i contra el militarisme, de joventut... i a tot aquell que lluiti a nivell local i/o global pels drets individuals i/o col·lectius, que creuen i treballen en fer possible un altre món.

Hem de mostrar a la nostra societat i als poders que ja existeixen alternatives, altres maneres de fer, que aposten per construir un món just, solidari i no violent i respectuós amb el medi ambient i els seus pobles.

Vine!

[Divendres 25 de gener]

17.30h • Inauguració

18.00h • 1a ronda seminaris

[Dissabte 26 de gener]

10.00h • 2a ronda seminaris

12.00h • 3a ronda seminaris

14.00h • Tallers

16.00h • 3a ronda seminaris

19.00h ••• Assemblea de moviments socials•••

[Diumenge 27 de gener]

12.00h • Jornada d’Ació Global

Manifestació Plaça Universitat


mes informació a: http://www.forumsocialcatala.cat/

Presentació de la Biblioteca de la trinxera

El Col·lectiu “La Trinxera”, com a col·lectiu de gent d’esquerres conscienciada socialment i políticament, disposa d’ una col·lecció de llibres i pel·lícules que estan al abast de tothom nomes amb un carnet que ens pots demanar en qualsevol moment.

A la biblioteca pots trobar llibres que parlen de la nostra memòria històrica, del moviment obrer, del efectes de la globalització i de les seves resistències, del socialisme, l’anarquisme i dels moviments d’alliberament nacional d’arreu del món, entre altres temes. També tenim llibres sobre la personalitat i les idees d’ Andreu Nin, Karl Marx, Engels, Che Guevara i molts altres.

També disposem de novel·les i pel·lícules de temàtica social i crítica que esperem ampliar pròximament.

L’Ateneu Popular “La Trinxera” no vol ser nomes un local d’oci juvenil, també vol ser un lloc de trobada dins la vil.la del Vendrell per a la reflexió i la lluita per aconseguir una societat més justa i igualitària, on les opressions socials, sexuals i nacionals no hi tinguin cabuda. La biblioteca de l’Ateneu vol ser una eina que ajudi en aquest sentit, es per aquest motiu que agrairem qualsevol aportació, ja sigui amb llibres, pel·lícules o treballs, ajudant a fer mes gran la biblioteca del Col·lectiu, la vostra biblioteca.

Per a carnets i més informació:

la_trinxera@hotmail.com

dimarts, 15 de gener del 2008

Avancen les feines de l'Ateneu

Durant la major part dels dies que portem d'any 2008 els membres del col·lectiu la Trinxera han proseguit amb les feines necessàries abans d'obrir les portes del nou Ateneu Popular. Des de l'exterior pot apreciar-se que han desaparegut les darreres mostres de simbologia feixista que restaven des de l'atac del passat novembre; i, el mural d'Andreu Nin torna a lluir a l'entrada del Vendrell (des de Santa Oliva).