Els protagonistes del circ(I): els Partits Polítics

[[Definició que accepto de partit polític: organització de masses, de caire estatal l'objectiu del qual és el poder]]

Les feres del circ gaudeixen del suport incondicional de les seves respectives organitzacions de hooligans: els partits polítics. Són hooligans, no per la seva violència física; sinó per la seva violència intel·lectual, sovint autoritària i sempre cegadora: la veritat absoluta és aquella que defensa el partit: paraula del líder. Amen.

Els partits polítics són les organitzacions que corrompeixen el sistema democràtic i el converteixen en poliarquia. La poliarquia (del grec, molts poders) és segons el politòleg americà Robert Dahl la forma en que s'organitza el poder en les societats occidentals, i conseqüentment, la nostra. La característica principal de la poliarquia és l'existència de molts poders (en el nostre cas executiu (en mans dels partits mitjançant el legislatiu); el legislatiu (en mans dels partits mitjançant la llei electoral); el judicial (en mans del executiu; i, per tant, en mans dels partits); i, l'econòmic (metapoder que tot vol controlar)); que no pas la democràcia o la representativitat. Casualment, tot queda en mans dels partits: acàs no és una dictadura?

Sense l'existència dels partits el sistema guanyaria molt en qualitat de democràcia. Els partits polítics són organitzacions de fins. Són fins en si mateix: el seu fi és aconseguir el màxim de poder possible, utilitzant totes les eines disposnibles (fins i tot la violència, que no deixa de ser, per a tothom el darrer mitjà d'autodefensa). I en conseqüència són els partits els que construeixen el sistema polític únicament per tal de beneficiar-los; primant sempre els interessos del partit davant la dels seus electors.

La seva naturalessa d'organitzacions de fins (que no de mitjans que es com concebeixo (i crec que haurien de concebir la resta de persones els partits) provoca entre moltes altres coses la camaderia entre polítics de diferents partits (el seu objectiu és mantenir-se en la poltrona) creant una mena d'oligarquia política totalment reproductiva i tancada; o el que és el mateix una èlit política tancada i endogàmica; diferents efectes sobre la llei electoral (llistes tancades, sistema representatiu etc...); i, el que és pitjor, una realitat irreal on la major part de la gent únicament maldiu de l'èlit dirigent, però que alienats per aquesta, ho troben normal (amb el suport, clar, dels mitjans de comunicació) i que ens titllen de desviats o somiadors als que cerquem el canvi de les coses o busquem Alternatives, encara que sigui en forma de partit (és l'única forma de lluitar amb les seves armes).

La major part dels partits polítics funcionen de manera sectària. Em fa mal dir-ho, però, els únic que podrien salvar-se, i fins a cert punt, són ERC i EU-A on els militants encara conserven cert poder decissori (es va poder comprovar a ERC a partir del referendum de l'estatut) i a IU/EU-A amb el succeit darrerament al País Valencià. Amb tot, en el cas almenys d'ERC (i ho se per experiència); el seu funcionament no deu diferir en gran mesura dels altres. Les veritats són messiàniques més que absolutes (si canvia el messies, canvia la veritat). A diferència d'altres sectes com la catòlica, la jueva o la sunní que venen paradissos postmortem a canvi de suculentes inversions en vida; els partits polítics venen influència política, en el cas dels rics; i, mentides i falses promeses, al públic en general a canvi de diferents aportacions (econòmiques, personals etc...).

Els partits polítics tenen diferents inquisidors repartits per diferents sectors de la societat. Són els pitjors d'aquesta calanya tres tipus de persones àmpliament repetides en les organitzacions dels partits: en primer lloc el professor de ciència política que legitima l'actuació com el programa del partit sabent que el que fa no deixa de ser una mentida, i no fa altre cosa que ajudar de manera notable amb els seus assajos científics a reproduir un ordre social autoritari; i, en segon lloc, els funcionaris de partit, Són els foscos personatges que calculen que tot sorti bé. Que és puguin dir les mentides més vertiablement que l'altre (tot i que després tots soparan junts) i guanyar més vots és l'objectiu principal d'aquests. En tercer lloc no vull oblidarme en aquest apartat dels joves genis que pretenen ser la Veu del Poble, l'esquissitessa política i cívica que mai ha trencat un plat que publiquen, com si res, articles pseudocientífics sobre la democràcia i l'actualitat amb l'inteció de ser neutres, objectius. Però, no se n'adonen de la etnocentricitat (partitocentritat) del seu discurs; i, de la pena que fan moltes vegades en vendre's de tant mala manera a les ordres del secretari de torn fent una propaganda que ja li hagués agradat a Goebbels (com a geni de la propaganda, no com a nazi fastigós).

Em deixo, però mereixerien un article apart,els sindicats: organitzacions partidistes de treballadors egoistes que només defensen els seus interessos i, com els partits, només miren per a ells com a organització de poder. Sortosament, a nivell nacional com allibertari encara existeixen sindicats valents i veritables.

Concluent, a part de que els partits són una merda; el càncer de la a priori democràcia; m'agradaria realitzar la següent reflexió: L'estat és una organització de poder egoista, autoritaria i repressora que no dubta en utilitzar la violència (és més, no dexa de ser l'organització que té el monopoli de la violència en un territori determinat); i, els partits són organitzacions satelits que encaixen de manera perfecta en l'estat al ser de la mateixa naturalessa. I com a dada final: allà on existeix un sistema electoral completament proporcional (el més democràtic en la partitocràcia), l'estat és inestable en tant que els partits no poden desenvolupar se com a tals (és a dir, copiant el desenvolupament del propi estat).

Pròximament: Els protagonistes II: les feres ferotges (retrat dels candidats tradicionals)