dilluns, 10 de desembre del 2007

Crònica de la Xerrada en Commemoració de l'Assassinat de Bonaventura Durruti

El passat dissabte 24 de novembre a partir de les 18.30 h, va tenir lloc a la sala d’actes del Centre Cívic l’Estació del Vendrell una xerrada sobre la vida de Durruti i la seva relació amb el POUM. Dita xerrada fou presentada per un membre de la Trinxera, Botika, i per Pello Erdoziain de la Fundació Andreu Nin. En la mateixa van intervenir Raúl Díaz, membre de la CNT i Wilebaldo Solano, antic secretari general de la Juventud Comunista Ibèrica (JCI) i del Partit Obrer de Unificació Marxista (POUM) i president de la Fundació Andreu Nin, qui va conèixer i va tractar personalment a Durruti.


Intervenció de Raúl Díaz
Bonaventura Durruti representa una fita en la història del anarquisme i de la revolució. Va néixer a Lleó en el si d’una familia obrera, el seu pare era curtidor. Després d’una vaga de curtidors, el seu pare va perdre el seu treball i el nen Bonaventura deixaria d’anar a l’escola a la que anaba llavors, havent d’anar a un altre més humil.

Amb catorze anys va entrar d’aprenent en un taller metal·lurgic i va començar a establir relacions amb el moviment socialista i a interesar-se per la lluita social. S’afilia a la UGT resultant bastant radical per al seus dirigents sindicals. Quan va acabar el seu aprenentatge professional va començar a treballar en un altre taller mecànic on aconseguiria la qualificació de oficial torner.
En aquell període començaren les primeres vagues importants a Lleó durant la Primera Guerra Mundial. Els països de l’Entesa democràtica necessitaven matèries primeres com el carbó, abundant en la conques de les regions astur- lleoneses. Davant de l’augment de la demanda d’aquest mineral, els miners van veure la possibilitat de plantejar vagues mineres a fi de millorar les seves condicions de vida. Ambtot, la vaga de picadors no afectava al suministrament de carbó.

Durruti, que treballava llavors com a mecànic de manteniment de les bugaderies d’una mina i encara que l’UGT s’hagués desvinculat de la vaga minera, entenia que la clau de l’èxit romania en que es paralitzés el procés de rentat de carbó. Només al adherir-se els treballadors i el personal de manteniment de la bugaderia a la vaga es pogué aturar l’exportació de carbó i la vaga tingué efectes. Es a partir de la seva participació en aquella vaga quan començaria la llegenda d’aquest lluitador obrer. Tras ser despedit de la mina, començà a treballar en el ferrocarril de Lleó, cosa que el portà a participar en la vaga general de 1917 amb un plantejament, ja, revolucionari, enfrontant-se a la UGT que l’acabaria expulsant per radical.

Els seus companys l’aconsellen que fugi de Lleó. Marxa a la propera Asturias i allà s’uneix al anarquisme. Es reclamat a fil·les, però, deserta i s’exilia a França on es formaria com a líder anarquista. Torna a Espanta en ple apogeu del pistolerisme patronal, moment en que els massassinats a dirigents obrers per part dels Sindicats Lliures. Juntament a uns altres companys anarquistes forma el grup ‘’ els Justiciers ‘’, grup que realitzarà accions i sabotatges amb l’objectiu d’ajudar el moviment sindical. Contacta amb líder anarquista Francisco Ascaso quan aquest estava encarcelat a Saragossa, tornant-se des de llavors amics inseparables.

Al seu retorn de Barcelona participarà en atracs a bancs. Torna a Saragossa en sortir Ascaso de la presó i tras separar-se dels “Justiciers”, formen el grup “els Solidaris” juntament a Juan García Oliver amb qui participaria en atemptats contra la Guardia Civil i contra el cardenal aragonés Soldevilla y Romero, un dels financiadors dels pistolers de la patronal. Realitzen diverses accions armades fins l’arribada de la II República. Després de varies deportacions va tornar a Espanya on continua realitzant diferents accions armades i vagues.

Al iniciar-se la Guerra Civil, Durruti participa en les jornades revolucionaries de juliol a Barcelona i un cop vençuda la sublevació militar, en la organització de les primeres col·lumnes militars que marxaven cap a Saragossa a fi de lluitar contra els sublevats. Al iniciar-se la Guerra Civil, Durruti participa en les jornades revolucionaries de juliol a Barcelona i un cop vençuda la sublevació militar, en la organització de les primeres col·lumnes militars que marxaven cap a Saragossa a fi de lluitar contra els sublevats. Estan participant en la defensa de Madrid mor en estranyes circunstàncies mai aclarades. Al seu retorn i enterrament a Barcelona es van convertir en una multitudinària manifestació de dol per la mort d’aquest heroi del poble.


Intervenció de Wilebaldo Solano
Es parla molt del passat però, sovint, el que es diu no te molt a veure amb la realitat. Així es diu que el govern republicà no es va adonar del perill que suposava els colpistes en l’exèrcit amb les conseqüències que després tingueren a nivell mundial. Aquest perill era percebut clarament per les forces populars, les quals es van oposar a l’avenç dels colpistes mitjançant vagues. El govern veia el perill però tenia més por als revolucionaris. Sabia que l’exèrcit no donava suport a la República, cosa per la qual van col·locar en la direcció militar als pocs generals addictes a la República, com el cas del General Batet a la capitania general de Burgos, que fou afusellat pels colpistes.

El cop va començar amb l’assassinat dels militars esquerrans, perquè eren els que podien oposar-se als colpistes. Franco es mantenia a la espera de tenir un paper més actiu en el cop i no es va adherir a ell fins que el general Queipo de Llano tingué controlat el procés i va veure posible convertir-se en el cap del moviment. No es va produir una depuració dels colpistes per culpa del l’exèrcit, ambtot el moviment obrer, la CNT i el POUM principalment restaren en guardia davant el perill colpista.

La CNT al adonar-se del perill escollí una sèrie de militants destacats i els va fer traslladar-se a viure a cases llogades prop dels cuarters militars de Barcelona, amb l’objectiu d’observar els moviments que poguéssin desenvolupar-se dins de dits cuarters per part dels sediciosos, realitzant una destacada feina de contra-vigilància. Així, quan els militars s’aixecaren en Barcelona, la CNT esta sota avís. Van comprovar els dies previs al cop que entràven molts civils dretans als cuarters, concretament a Pedralbes. En el moment en que es produeix el cop, els obrers van prendre les armes que van poguer aconseguir i van neutralitzar els colpistes en Barcelona.

L’esperit de defensa i la organització obrera va aconseguir aplastar els militars. Els dies previs al cop es van produir numeroses reunions polítiques amb els GABOC (s), la CNT i el POUM cosa que va acabar resultant eficaÇ. Aixímateix, aquells dies, els militants poumistes més destacats estan en guàrdia, no dormien a les seves cases, cosa per la qual pogueren passar a l’acció inmediatament.

A Barcelona es va guanyar la batalla i Durruti, Andreu Nin i Frederica Montseny, entre altres, van tenir un paper molt destacat en la derrota dels sublevats. A les atarazanes i a la capitania general, els militants de la CNT i el POUM van aplastar al general colpista Goded i, a continuació, van prendre la resta dels cuarters.

En aquells primers dies el POUM es va incautar entre d’altres local del Teatre Principal, situat a la Rambla, covertint-se en el local més important del partit, tot i que aquells primers dies, per seguretat els dirigents del POUM no el feien servir. Des de el Teatre Principal es va iniciar la coordinació entre les dues organitzacions (CNT i POUM). Durruti deia que si la gent els havien vist lluitar junts, ara després de vèncer, també havien de romandre units. Durant les jornades revolucionaries de juliol, vaig estar [Wilebaldo Solano] treballant estretament amb Andreu Nin en el Comité Militar del POUM. El 19 de juliol fou un gran dia en l’història de la humanitat.

Dies després, el 20 o el 21, un cop haver dormir al nou local incautat del Teatre principal, Andreu Nin em va animar a observar Barcelona aquells dies, la Barcelona revolucionària. Tot funcionava!. Per exemple, el transport públic ho feia com mai ho havia fet. Els emigrants que vivien a Catalunya demanaven permís a les organitzaciones per tornar a les seves localitats, per lo que es va procedir a eliminar els preus dels transports públics. Esdevenien gratuits. Andreu Nin, en presència de Durruti: “Mira com els obrers s’apoderen de la ciutat! Sorgeixen iniciatives per tot arreu, les col·lectivitzacions. Saps quan es va trigar a Rússia a aconseguir això? Messos i messos. Hem desenvolupat un procés molt més important perquè en menys temps i degut a l’entusiasme de la gent hem fet moltes coses.”
No vam aconseguir guanyar degut al paper de l’estalisnisme que va bombardejar les iniciatives revolucionàries. Ambtot el patiment, podem dir que aquella experiencia va fer gran a la classe obrera espanyola.



A continuació, es va establir un debat interessant entre els ponents i el públic asistent a l’acte.


Pello Erdoziain, Desembre 2007
(traducció la Trinxera)