(extret d'Alerta Solidària)
Aquest matí, els Mossos d’Esquadra han detingut en Franki, veí de Terrassa, molt conegut en la ciutat vallesana per la seva implicació en moltes lluites populars. La detenció d’en Franki s’ha produït sense haver-ho notificat als advocats i ni tan sols haver fet el tràmit ordinari de la citació prèvia.
Recordem que en Franki no ha deixat mai d’atendre cap requeriment judicial, ni cap citació a comissaria i és per això que cal considerar aquesta detenció i empresonament com un intent d’agafar per sorpresa l’entorn polític d’en Franki i frenar així la resposta popular de suport.
Denunciem per tant, la maniobra del Departament d’Interior que, provocant l’empresonament immediat i sens avís, pretén silenciar un cas que sens dubte acabarà trascendint a l’opinió pública i de la que hauran de donar moltes explicacions: per l’estrip a una bandera espanyola s’ha iniciat un procés que acaba amb un veí de Terrassa a la presó i ni més ni menys que amb una condemna de 2 anys i 7 mesos.
Concentració davant de la Model de Barcelona
El grup de suport, Solidariatat Antirepressiva de Terrassa, ha llençat ja una crida a concentrar-se davant de la Model, presó en la que, com a mínim inicialment, quedarà privat de llibertat.
A les sis de la tarda, davant de la Model: Llibertat Franki!
Roda de premsa: Avui, a les 3 de la tarda davant de l’Ajuntament de Terrassa.
Solidaritat Antirepressiva de Terrassa
dilluns, 28 d’abril del 2008
dimarts, 8 d’abril del 2008
La Desaparició de Andreun Nin (II)
2. EL PROCÉS CONTRA EL POUM
(Article de Pello Erdociain, secretari de la Fundació Andreu Nin, censurat en un gran nombre de diaris de tirada nacional. Traducció feta pels companys d'ALVEN)
2.- El Procés contra el POUM
Actualment coneixem dades importants sobre el que van suposar els “Processos de Moscou” (1936-1938) i la liquidació de la vella guàrdia bolxevic. Processos que van conduir al deshonor i a la mort de destacades figures de la revolució russa com Zinoviev, Kamenev, Bujarin i molts altres.Després de la il·legalització del POUM, la detenció dels dirigents, la dissolució de la Divisió del POUM, la 29ena, i la desaparició del seu secretari polític Andreu Nin, els stalinistes van intentar muntar un altre “Procés de Moscou”: El procés contra el POUM, que representaria la culminació del cop policíac del 16 de juny de 1937.
L’objectiu fonamental era demostrar davant el món que a España, igual que a l’URSS, havia “trotskistes traïdors” i que aquests eren “desemmascarats” i suprimits. Barcelona havia de justificar, amb un procés espectacular, la política de repressió aplicada per Stalin a Moscou.En el mateix moment en que a l’URSS s’entrava en una fase de total desfiguració de la Revolució d’Octubre, a Espanya els obrers i camperols havien agafat les armes contra el feixisme, sent a més a més els primers a Europa, i es proposaven transformar la societat espanyola i establir un règim socialista, el qual entrava en contradicció amb la política d’Stalin.
El 11 d’Octubre de 1938, a les darreries de la sagnant Batalla de l’Ebre, es va iniciar a Barcelona el Procés contra el POUM davant ni més ni menys, que el Tribunal Central Especial d’Espionatge i Alta Traïció, que s’havia creat per perseguir als feixistes. Els acusats, enfortits per la resistència de Nin i pel recolzament del seu partit, que va haver de defensar-los des de la clandestinitat i amb una gran campanya internacional, van comparèixer davant el tribunal durant onze dies convertint-se finalment en els acusadors. Van començar evocant la memòria d’Andreu Nin, ficant una fotografia seva i un ram de flors a la banqueta dels acusats que ningú va atrevir-se a retirar, potser perquè davant del Tribunal va aparèixer la seva dona, Olga Tareeva, militant bolxevic a Moscou i fidel col·laboradora de Nin en les tasques polítiques i literàries.Els principals acusats, Andrade, “Gironella”, Bonet, “Gorkin”, Arquer, “David Rey” i Escuder, engarjolats a la Presó d’Estat de Barcelona, es van imposar com a tasca liquidar la trama d’infàmies i calúmnies penosament teixida pel fiscal stalinista.
L’advocat que va assumir la defensa, el socialista madrileny Vicente Rodríguez Revilla, coneixia als magistrats del tribunal i va suggerir als processats que fossin clars i precisos, que no es deixessin dominar pels nervis, ja que, segons l’advocat, els magistrats eren honestos i no cedirien a les pressions de la premsa stalinista (“Treball”, “Mundo Obrero”, etc.) que demanaven diàriament la pena de mort pels processats i havien atemorit a advocats com Benito Pabón dient que “no es podia ser a la vegada advocat del poble i defensar als seus enemics”. Tot això no era nou, ja que aquesta premsa va fer el mateix paper que la premsa de Moscou durant els seus “Processos”, assegurant la preparació psicològica de l’opinió pública.
Al Procés contra el POUM van declarar com a testimonis de la defensa Francisco Largo Caballero (PSOE), Julián Zugazagoitia (PSOE), Manuel de Irujo (PNV), Luis Araquistain (PSOE) i Federica Montseny (CNT), els quals van refusar les acusacions del fiscal i fins i tot van jutjar que el Procés estava fora de lloc. Largo Caballero, en aquell moment apartat i sotmès a una espècie de llibertat vigilada, va desafiar al fiscal dient que els processats eren “intransigents en les seves idees i que lluitarien per elles”. Federica Montseny va dir referint-se a la seva participació en els Fets de Maig: “Tinc la convicció que ni el POUM, ni la CNT, ni la FAI, van intervenir en la provocació dels successos” i va negar que el POUM els hagués preparat tal com sostenia l’acusació.
Els dirigents del PCE i del PSUC van arribar a declarar durant el Procés que els homes de la 29ena Divisió dirigida per Josep Rovira i formada per militants del POUM “fraternitzaven amb els franquistes” en lloc de combatre. Davant d’aquesta mentida, els presos del POUM van redactar una carta dirigida al President de la República Manuel Azaña, al President de la Generalitat Lluís Companys i als comitès nacionals dels partits i sindicats per denunciar aquesta “intervenció militar” i cridar-los a la defensa de l’honor de la República i la revolució.El 29 d’Octubre, el Tribunal Central Especial d’Espionatge i Alta Traïció va fallar rebutjant totes les acusacions d’espionatge, declarant que els acusats eren veterans militants antifeixistes, que el POUM havia lluitat contra el feixisme des del primer dia, que no havia espiat ni tenia relació amb cap servei policíac o militar de cap país estranger i que no va prendre la iniciativa a les Jornades de Maig.
Després d’aquestes consideracions no hi havia cabuda més que per l’absolució, però a pesar d’haver resistit les pressions stalinistes, el tribunal va fer una concessió al Poder; condemnant per un delicte de rebel·lió a onze anys de presó a Jordi Arquer i a quinze a la resta dels processats, entre altres coses per la persistència del POUM en la seva línea revolucionària, amb “el propòsit de superar la República democràtica e instaurar les seves pròpies concepcions socials”, és a dir; un poder dels obrers i camperols, i per haver participat a les Jornades de Maig de 1937.
El compromís del Tribunal va quedar en evidència per les paraules de González Peña, Ministre de Justícia: “Si els haguéssim ficat en llibertat haguessin estat assassinats al carrer per la GPU”.Uns dies més tard, l’advocat Rodríguez Revilla es va presentar a la presó molt content dient que després d’haver parlat amb els membres del Tribunal, el president del Tribunal Suprem i el Ministre de Justícia eren favorables al indult. El POUM continuaria dissolt i fins i tot el propi Negrín semblava disposat a donar facilitats. Els presos del POUM va respondre: “Mai demanarem el indult a un govern que ens ha fet condemnar per donar una satisfacció a Stalin”.
Mentrestant tant, Lluís Companys (president d’una Generalitat molt disminuïda de poder per Negrín i Comorera), Carles Pi i Sunyer, alcalde de Barcelona (ERC) i sis ex-ministres de la II República reclamaven la llibertat immediata dels presos del POUM i la revisió del Procés.
Les intencions últimes de tot aquell complot era aconseguir, como així ho reconeixeria Santiago Carrillo anys després, que la II República Espanyola es convertís en un règim pioner de les “democràcies populars” que van sorgir als països de l’Est després de la Segona Guerra Mundial. És a dir, la instauració d’un règim de partit únic; el comunista i els seus afins, els qui perfectament instal·lat als aparells de l’Estat, l’Exèrcit i la Policia, poguessin exercir la seva dictadura, suprimint tota oposició i en primer terme als que els hi podien fer front; al POUM, la CNT i l’Esquerra Socialista.
La fúria stalinista davant la sentència va ser tal, que la censura del govern de Negrín, controlada por ells, en va prohibir la seva publicació. Per tot això aquesta es va convertir en un documento de propaganda del POUM, i els seus militants van haver de fer grans esforços per fer-la pública.
A pesar de la clandestinitat i les detencions, els militants del POUM i la JCI van preparar la defensa dels seus dirigents davant el Procés contra el POUM, que tenia com objectius per part dels stalinistes; justificar la seva repressió, confondre als dirigents del POUM i reduir a la impotència a la CNT i, dins del PSOE, a la tendència Largo Caballero-Araquistain. Però al resistir Nin la tortura i no aconseguir els agents stalinistes una confessió incriminatòria contra els seus camarades, l’anomenat “Gran Procés” va fracassar estrepitosament pels plans soviètics.
Així, en circumstàncies molt dures i penoses, els presos del POUM i la JCI van guanyar una batalla històrica important, resistint a la Presó de l’Estat, davant el Tribunal i els acusadors i en la lluita clandestina diària, defensant el seu honor revolucionari i denunciant l’assassinat i desaparició del seu secretari polític Andreu Nin.
(Article de Pello Erdociain, secretari de la Fundació Andreu Nin, censurat en un gran nombre de diaris de tirada nacional. Traducció feta pels companys d'ALVEN)
2.- El Procés contra el POUM
Actualment coneixem dades importants sobre el que van suposar els “Processos de Moscou” (1936-1938) i la liquidació de la vella guàrdia bolxevic. Processos que van conduir al deshonor i a la mort de destacades figures de la revolució russa com Zinoviev, Kamenev, Bujarin i molts altres.Després de la il·legalització del POUM, la detenció dels dirigents, la dissolució de la Divisió del POUM, la 29ena, i la desaparició del seu secretari polític Andreu Nin, els stalinistes van intentar muntar un altre “Procés de Moscou”: El procés contra el POUM, que representaria la culminació del cop policíac del 16 de juny de 1937.
L’objectiu fonamental era demostrar davant el món que a España, igual que a l’URSS, havia “trotskistes traïdors” i que aquests eren “desemmascarats” i suprimits. Barcelona havia de justificar, amb un procés espectacular, la política de repressió aplicada per Stalin a Moscou.En el mateix moment en que a l’URSS s’entrava en una fase de total desfiguració de la Revolució d’Octubre, a Espanya els obrers i camperols havien agafat les armes contra el feixisme, sent a més a més els primers a Europa, i es proposaven transformar la societat espanyola i establir un règim socialista, el qual entrava en contradicció amb la política d’Stalin.
El 11 d’Octubre de 1938, a les darreries de la sagnant Batalla de l’Ebre, es va iniciar a Barcelona el Procés contra el POUM davant ni més ni menys, que el Tribunal Central Especial d’Espionatge i Alta Traïció, que s’havia creat per perseguir als feixistes. Els acusats, enfortits per la resistència de Nin i pel recolzament del seu partit, que va haver de defensar-los des de la clandestinitat i amb una gran campanya internacional, van comparèixer davant el tribunal durant onze dies convertint-se finalment en els acusadors. Van començar evocant la memòria d’Andreu Nin, ficant una fotografia seva i un ram de flors a la banqueta dels acusats que ningú va atrevir-se a retirar, potser perquè davant del Tribunal va aparèixer la seva dona, Olga Tareeva, militant bolxevic a Moscou i fidel col·laboradora de Nin en les tasques polítiques i literàries.Els principals acusats, Andrade, “Gironella”, Bonet, “Gorkin”, Arquer, “David Rey” i Escuder, engarjolats a la Presó d’Estat de Barcelona, es van imposar com a tasca liquidar la trama d’infàmies i calúmnies penosament teixida pel fiscal stalinista.
L’advocat que va assumir la defensa, el socialista madrileny Vicente Rodríguez Revilla, coneixia als magistrats del tribunal i va suggerir als processats que fossin clars i precisos, que no es deixessin dominar pels nervis, ja que, segons l’advocat, els magistrats eren honestos i no cedirien a les pressions de la premsa stalinista (“Treball”, “Mundo Obrero”, etc.) que demanaven diàriament la pena de mort pels processats i havien atemorit a advocats com Benito Pabón dient que “no es podia ser a la vegada advocat del poble i defensar als seus enemics”. Tot això no era nou, ja que aquesta premsa va fer el mateix paper que la premsa de Moscou durant els seus “Processos”, assegurant la preparació psicològica de l’opinió pública.
Al Procés contra el POUM van declarar com a testimonis de la defensa Francisco Largo Caballero (PSOE), Julián Zugazagoitia (PSOE), Manuel de Irujo (PNV), Luis Araquistain (PSOE) i Federica Montseny (CNT), els quals van refusar les acusacions del fiscal i fins i tot van jutjar que el Procés estava fora de lloc. Largo Caballero, en aquell moment apartat i sotmès a una espècie de llibertat vigilada, va desafiar al fiscal dient que els processats eren “intransigents en les seves idees i que lluitarien per elles”. Federica Montseny va dir referint-se a la seva participació en els Fets de Maig: “Tinc la convicció que ni el POUM, ni la CNT, ni la FAI, van intervenir en la provocació dels successos” i va negar que el POUM els hagués preparat tal com sostenia l’acusació.
Els dirigents del PCE i del PSUC van arribar a declarar durant el Procés que els homes de la 29ena Divisió dirigida per Josep Rovira i formada per militants del POUM “fraternitzaven amb els franquistes” en lloc de combatre. Davant d’aquesta mentida, els presos del POUM van redactar una carta dirigida al President de la República Manuel Azaña, al President de la Generalitat Lluís Companys i als comitès nacionals dels partits i sindicats per denunciar aquesta “intervenció militar” i cridar-los a la defensa de l’honor de la República i la revolució.El 29 d’Octubre, el Tribunal Central Especial d’Espionatge i Alta Traïció va fallar rebutjant totes les acusacions d’espionatge, declarant que els acusats eren veterans militants antifeixistes, que el POUM havia lluitat contra el feixisme des del primer dia, que no havia espiat ni tenia relació amb cap servei policíac o militar de cap país estranger i que no va prendre la iniciativa a les Jornades de Maig.
Després d’aquestes consideracions no hi havia cabuda més que per l’absolució, però a pesar d’haver resistit les pressions stalinistes, el tribunal va fer una concessió al Poder; condemnant per un delicte de rebel·lió a onze anys de presó a Jordi Arquer i a quinze a la resta dels processats, entre altres coses per la persistència del POUM en la seva línea revolucionària, amb “el propòsit de superar la República democràtica e instaurar les seves pròpies concepcions socials”, és a dir; un poder dels obrers i camperols, i per haver participat a les Jornades de Maig de 1937.
El compromís del Tribunal va quedar en evidència per les paraules de González Peña, Ministre de Justícia: “Si els haguéssim ficat en llibertat haguessin estat assassinats al carrer per la GPU”.Uns dies més tard, l’advocat Rodríguez Revilla es va presentar a la presó molt content dient que després d’haver parlat amb els membres del Tribunal, el president del Tribunal Suprem i el Ministre de Justícia eren favorables al indult. El POUM continuaria dissolt i fins i tot el propi Negrín semblava disposat a donar facilitats. Els presos del POUM va respondre: “Mai demanarem el indult a un govern que ens ha fet condemnar per donar una satisfacció a Stalin”.
Mentrestant tant, Lluís Companys (president d’una Generalitat molt disminuïda de poder per Negrín i Comorera), Carles Pi i Sunyer, alcalde de Barcelona (ERC) i sis ex-ministres de la II República reclamaven la llibertat immediata dels presos del POUM i la revisió del Procés.
Les intencions últimes de tot aquell complot era aconseguir, como així ho reconeixeria Santiago Carrillo anys després, que la II República Espanyola es convertís en un règim pioner de les “democràcies populars” que van sorgir als països de l’Est després de la Segona Guerra Mundial. És a dir, la instauració d’un règim de partit únic; el comunista i els seus afins, els qui perfectament instal·lat als aparells de l’Estat, l’Exèrcit i la Policia, poguessin exercir la seva dictadura, suprimint tota oposició i en primer terme als que els hi podien fer front; al POUM, la CNT i l’Esquerra Socialista.
La fúria stalinista davant la sentència va ser tal, que la censura del govern de Negrín, controlada por ells, en va prohibir la seva publicació. Per tot això aquesta es va convertir en un documento de propaganda del POUM, i els seus militants van haver de fer grans esforços per fer-la pública.
A pesar de la clandestinitat i les detencions, els militants del POUM i la JCI van preparar la defensa dels seus dirigents davant el Procés contra el POUM, que tenia com objectius per part dels stalinistes; justificar la seva repressió, confondre als dirigents del POUM i reduir a la impotència a la CNT i, dins del PSOE, a la tendència Largo Caballero-Araquistain. Però al resistir Nin la tortura i no aconseguir els agents stalinistes una confessió incriminatòria contra els seus camarades, l’anomenat “Gran Procés” va fracassar estrepitosament pels plans soviètics.
Així, en circumstàncies molt dures i penoses, els presos del POUM i la JCI van guanyar una batalla històrica important, resistint a la Presó de l’Estat, davant el Tribunal i els acusadors i en la lluita clandestina diària, defensant el seu honor revolucionari i denunciant l’assassinat i desaparició del seu secretari polític Andreu Nin.
Etiquetes de comentaris:
Andreu Nin
divendres, 4 d’abril del 2008
La Desaparició d'Andreu Nin (I)
Tot seguit reprduïm la primera part d'un article signat per Pello Erdoziain, secretari de la Fundació Andreu Nin, traduït pels companys d'Alternativa Vendrellenca; i, censurat en diversos mitjans de comunicació.
1. L’ASSASSINAT D’ANDREU NIN
L’última reunió del Comitè Executiu del POUM va tenir lloc a Barcelona, al Institut Maurín (Palau de la Virreina), el matí del 16 de Juny de 1937, amb l’assistència d’Andreu Nin, Julián Gómez “Gorkin”, Juan Andrade, Enrique Adroher “Gironella”, Pere Bonet, Jordi Arquer i Wilebaldo Solano. Finalitzada la reunió, Nin va decidir passar un moment pel local central del POUM a Les Rambles, on el va detenir al mig del carrer, gairebé a l’alçada de dit local, una brigada de la policia stalinista, dirigida per agents de la GPU soviètica. Durant la tarda d’aquell dia, la detenció de Nin va córrer com la pólvora, detenint la policia, a més a més, a “Gorkin”, Andrade, Bonet, Arquer y “David Rey”.
La detenció de Nin formava part d’un cop contra el POUM, els seus dirigents, els seus locals i els seus mitjans d’expressió, realitzat per agents soviètics fent-se servir dels aparells de l’estat republicà. Andreu Nin i la major part dels dirigents del POUM van ser detinguts i segrestats a Barcelona sense que les autoritats de la Generalitat haguessin estat consultades o advertides. Tampoc els ministres de Justícia Manuel de Irujo (PNV) ni el de Governació Julián Zugazagoitia (PSOE) van tenir coneixement del que havia succeït.
Andreu Nin va ser la primera víctima de la repressió contra el POUM, per haver passat prop de deu anys a la URSS ocupant el càrrec de secretari general adjunt (secretari general de fet) de la Internacional Sindical Roja (Profintern). A més a més havia estat col·laborador de Zinoviev i de Trotski i diputat del Soviet de Moscou.Segrestat a Barcelona el 16 de Juny de 1937 i traslladat després a València i Alcalà d’Henares, va ser torturat i assassinat en una mansió dels aristòcrates i membres del PCE Ignacio Hidalgo de Cisneros (cap de l’aviació republicana) i la seva dona Constanza de la Mora (néta del que va ser primer ministre conservador durant la monarquia, Antonio Maura). Els agents stalinistes pretenien obtenir d’ell una confessió incriminatòria com agents de Franco dels membres del POUM, com la que havien aconseguit el 1936 de Zinoviev i Kamenev i havien tractat d’aconseguir al Març de 1937 de Bujarin i de Rikov. Tenien inclòs preparades proves incriminatòries falses en una operació ordenada directament per Stalin: “Operació Nikolai”. Per cert, en el mateix moment en que Nin era torturat; el Mariscal Mijail Tujachevsky i l’Estat Major de l’Exèrcit Roig eren executats a Moscou “per traïció”.
Però Nin no “va confessar” i va defensar fins el final l’honor revolucionari dels seus camarades del POUM i els seus amics de Moscou. La resistència de Nin va desbaratar els plans dels organitzadors de la repressió contra el POUM. Nin se’ls va morir entre les mans i sense ell, el Procés per espionatge que s’hauria de celebrar el 1938 contra el POUM, no podria desenvolupar-se tal com ells volien. Al no aconseguir la incriminació i haver estat reduït a un nyap per las tortures sofertes; els seus botxins el van assassinar i el van fer desaparèixer enterrant-lo a les rodalies d’Alcalà d’Henares, inventant-se a continuació una truculenta història, que van intentar fer creure, de que havia estat alliberat per un escamot de la Gestapo.Per justificar aquests actes i la desaparició de Nin, la premsa stalinista va llençar una campanya de intoxicació presentant els dirigents del POUM como “espies” i “agents de Franco”.
Els joves de la JCI pintaven a les parets de Barcelona: “Gobierno Negrín: ¿Dónde está Nin?” al que els stalinistes responien: “En Salamanca o en Berlín”.Del paper infame que el PCE i el PSUC van tenir en aquells fets, després de l’obertura dels arxius soviètics; es constata que tant Dolores Ibarruri “La Pasionària”, com Jesús Hernández, José Díaz i, en general, las direccions del PCE i del PSUC no pintaven res. Eren simples titelles en mans dels assessors de la Komintern a Espanya; Erno Gerö “Pedro”, l’argentí Victorio Codovila, el búlgar Stepanov o el futur secretari general del PCI Palmiro Togliatti, entre d’altres.
Els militants del POUM organitzats en la clandestinitat van iniciar una campanya per exigir explicacions públiques sobre la desaparició de Nin, la llibertat dels dirigents detinguts i el retorn a la legalitat del partit. Van trobar ressò en la denúncia de la repressió en alguns periòdics anarquistes i socialistes, però eren impotents davant el poder que la GPU tenia dins l’aparell estatal republicà.El 8 d’agost de 1937, a pesar de la controvèrsia política que havia envoltat les seves relacions, sobre tot després de la fundació del POUM al setembre de 1935; Trotsky va publicar una declaració a Mèxic, respecte a l’assassinat d’Andreu Nin, en la que deia: "Nin era un veterà i incorruptible revolucionari. Defenia els interessos del poble espanyol i combatia els agents de la burocràcia soviètica (...) Es va esforçar por defensar la independència del proletariat espanyol, contra les maquinacions burocràtiques del grupet al poder a Moscou. Va refusar col·laborar amb la GPU para arruïnar els interessos del proletariat espanyol. Aquest va ser el seu únic crim. I el va pagar amb la seva vida".
Segons Wilebaldo Solano, secretari general de la JCI en l’època i actual president de la Fundación Andreu Nin: “El to d’aquesta declaració ens fa suposar que (Trotsky) deuria lamentar l’absència d’un diàleg eficaç amb Nin i la falta d’una cooperació amb el POUM, un partit que combatia a España per la veritat sobre l’stalinisme i pels que morien a l’URSS defensant els principis fonamentals del socialisme enfront a Stalin. Trotsky va dir en diverses ocasions que Nin era "el seu amic" i això tenia molt valor per ell,encara que no sempre va ser just amb els seus veritables amics i camarades. Tots els homes -i sobretot els més eminents- tenen les seves passions i les seves febleses”. Afegeix Solano: “Trotsky havia signat que el POUM era el partit més honest d’Espanya”.
1. L’ASSASSINAT D’ANDREU NIN
L’última reunió del Comitè Executiu del POUM va tenir lloc a Barcelona, al Institut Maurín (Palau de la Virreina), el matí del 16 de Juny de 1937, amb l’assistència d’Andreu Nin, Julián Gómez “Gorkin”, Juan Andrade, Enrique Adroher “Gironella”, Pere Bonet, Jordi Arquer i Wilebaldo Solano. Finalitzada la reunió, Nin va decidir passar un moment pel local central del POUM a Les Rambles, on el va detenir al mig del carrer, gairebé a l’alçada de dit local, una brigada de la policia stalinista, dirigida per agents de la GPU soviètica. Durant la tarda d’aquell dia, la detenció de Nin va córrer com la pólvora, detenint la policia, a més a més, a “Gorkin”, Andrade, Bonet, Arquer y “David Rey”.
La detenció de Nin formava part d’un cop contra el POUM, els seus dirigents, els seus locals i els seus mitjans d’expressió, realitzat per agents soviètics fent-se servir dels aparells de l’estat republicà. Andreu Nin i la major part dels dirigents del POUM van ser detinguts i segrestats a Barcelona sense que les autoritats de la Generalitat haguessin estat consultades o advertides. Tampoc els ministres de Justícia Manuel de Irujo (PNV) ni el de Governació Julián Zugazagoitia (PSOE) van tenir coneixement del que havia succeït.
Andreu Nin va ser la primera víctima de la repressió contra el POUM, per haver passat prop de deu anys a la URSS ocupant el càrrec de secretari general adjunt (secretari general de fet) de la Internacional Sindical Roja (Profintern). A més a més havia estat col·laborador de Zinoviev i de Trotski i diputat del Soviet de Moscou.Segrestat a Barcelona el 16 de Juny de 1937 i traslladat després a València i Alcalà d’Henares, va ser torturat i assassinat en una mansió dels aristòcrates i membres del PCE Ignacio Hidalgo de Cisneros (cap de l’aviació republicana) i la seva dona Constanza de la Mora (néta del que va ser primer ministre conservador durant la monarquia, Antonio Maura). Els agents stalinistes pretenien obtenir d’ell una confessió incriminatòria com agents de Franco dels membres del POUM, com la que havien aconseguit el 1936 de Zinoviev i Kamenev i havien tractat d’aconseguir al Març de 1937 de Bujarin i de Rikov. Tenien inclòs preparades proves incriminatòries falses en una operació ordenada directament per Stalin: “Operació Nikolai”. Per cert, en el mateix moment en que Nin era torturat; el Mariscal Mijail Tujachevsky i l’Estat Major de l’Exèrcit Roig eren executats a Moscou “per traïció”.
Però Nin no “va confessar” i va defensar fins el final l’honor revolucionari dels seus camarades del POUM i els seus amics de Moscou. La resistència de Nin va desbaratar els plans dels organitzadors de la repressió contra el POUM. Nin se’ls va morir entre les mans i sense ell, el Procés per espionatge que s’hauria de celebrar el 1938 contra el POUM, no podria desenvolupar-se tal com ells volien. Al no aconseguir la incriminació i haver estat reduït a un nyap per las tortures sofertes; els seus botxins el van assassinar i el van fer desaparèixer enterrant-lo a les rodalies d’Alcalà d’Henares, inventant-se a continuació una truculenta història, que van intentar fer creure, de que havia estat alliberat per un escamot de la Gestapo.Per justificar aquests actes i la desaparició de Nin, la premsa stalinista va llençar una campanya de intoxicació presentant els dirigents del POUM como “espies” i “agents de Franco”.
Els joves de la JCI pintaven a les parets de Barcelona: “Gobierno Negrín: ¿Dónde está Nin?” al que els stalinistes responien: “En Salamanca o en Berlín”.Del paper infame que el PCE i el PSUC van tenir en aquells fets, després de l’obertura dels arxius soviètics; es constata que tant Dolores Ibarruri “La Pasionària”, com Jesús Hernández, José Díaz i, en general, las direccions del PCE i del PSUC no pintaven res. Eren simples titelles en mans dels assessors de la Komintern a Espanya; Erno Gerö “Pedro”, l’argentí Victorio Codovila, el búlgar Stepanov o el futur secretari general del PCI Palmiro Togliatti, entre d’altres.
Els militants del POUM organitzats en la clandestinitat van iniciar una campanya per exigir explicacions públiques sobre la desaparició de Nin, la llibertat dels dirigents detinguts i el retorn a la legalitat del partit. Van trobar ressò en la denúncia de la repressió en alguns periòdics anarquistes i socialistes, però eren impotents davant el poder que la GPU tenia dins l’aparell estatal republicà.El 8 d’agost de 1937, a pesar de la controvèrsia política que havia envoltat les seves relacions, sobre tot després de la fundació del POUM al setembre de 1935; Trotsky va publicar una declaració a Mèxic, respecte a l’assassinat d’Andreu Nin, en la que deia: "Nin era un veterà i incorruptible revolucionari. Defenia els interessos del poble espanyol i combatia els agents de la burocràcia soviètica (...) Es va esforçar por defensar la independència del proletariat espanyol, contra les maquinacions burocràtiques del grupet al poder a Moscou. Va refusar col·laborar amb la GPU para arruïnar els interessos del proletariat espanyol. Aquest va ser el seu únic crim. I el va pagar amb la seva vida".
Segons Wilebaldo Solano, secretari general de la JCI en l’època i actual president de la Fundación Andreu Nin: “El to d’aquesta declaració ens fa suposar que (Trotsky) deuria lamentar l’absència d’un diàleg eficaç amb Nin i la falta d’una cooperació amb el POUM, un partit que combatia a España per la veritat sobre l’stalinisme i pels que morien a l’URSS defensant els principis fonamentals del socialisme enfront a Stalin. Trotsky va dir en diverses ocasions que Nin era "el seu amic" i això tenia molt valor per ell,encara que no sempre va ser just amb els seus veritables amics i camarades. Tots els homes -i sobretot els més eminents- tenen les seves passions i les seves febleses”. Afegeix Solano: “Trotsky havia signat que el POUM era el partit més honest d’Espanya”.
Etiquetes de comentaris:
Andreu Nin
Subscriure's a:
Missatges (Atom)