divendres, 29 de febrer del 2008

Constitució del Front Antifeixista del Baix Penedès


Durant les darreres setmanes diversos joves de la comarca hem estat realitzant les primeres assemblees del Front Antifeixista del Baix Penedès (FrABP). El FrABP neix com a reacció a la facilitat amb la que es mouen per la comarca, i encara més a Calafell i El Vendrell, joves identificats amb una ideologia feixista que no dubten en atacar-nos i que qualsevol dia poden ferir qualsevol.


El FrABP pretén ser una eina d'acció directa davant la eventualitat d'una agressió feixista a la nostra comarca. Pretén ser una plataforma antifeixista típica, de manis, concerts i propaganda; però, volem anar més enllà, i volem començar la construcció del Antifeixisme a la comarca. Creïem en la conscienciació com la millor vacuna per guarir la pitjor desviació de la malaltia capitalista: el feixisme.


D'altra banda no podem oblidar-nos de l'existència de quatre regidors xenòfobs a l'ajuntament del Vendrell; capitanejats per l'August Armengol, lloctinent de Josep Anglada i amic de feixistes (com el propi Anglada o el president d'España 2000).


Per contactar amb el FrABP: frabp08@gmail.com o http://frontatifa.blogspot.com/

dilluns, 25 de febrer del 2008

Barcellona '36: in Rosso e Nero

(Reportatge públicat el passat dissabte a la revista Alias del diari italià Il Manifesto. Parla de la Revolució a Barcelona a partir de les experiències de Wilebaldo Solano (exsecretari general de la JCI i el POUM).

dijous, 21 de febrer del 2008

Els protagonistes del circ(I): els Partits Polítics

[[Definició que accepto de partit polític: organització de masses, de caire estatal l'objectiu del qual és el poder]]

Les feres del circ gaudeixen del suport incondicional de les seves respectives organitzacions de hooligans: els partits polítics. Són hooligans, no per la seva violència física; sinó per la seva violència intel·lectual, sovint autoritària i sempre cegadora: la veritat absoluta és aquella que defensa el partit: paraula del líder. Amen.

Els partits polítics són les organitzacions que corrompeixen el sistema democràtic i el converteixen en poliarquia. La poliarquia (del grec, molts poders) és segons el politòleg americà Robert Dahl la forma en que s'organitza el poder en les societats occidentals, i conseqüentment, la nostra. La característica principal de la poliarquia és l'existència de molts poders (en el nostre cas executiu (en mans dels partits mitjançant el legislatiu); el legislatiu (en mans dels partits mitjançant la llei electoral); el judicial (en mans del executiu; i, per tant, en mans dels partits); i, l'econòmic (metapoder que tot vol controlar)); que no pas la democràcia o la representativitat. Casualment, tot queda en mans dels partits: acàs no és una dictadura?

Sense l'existència dels partits el sistema guanyaria molt en qualitat de democràcia. Els partits polítics són organitzacions de fins. Són fins en si mateix: el seu fi és aconseguir el màxim de poder possible, utilitzant totes les eines disposnibles (fins i tot la violència, que no deixa de ser, per a tothom el darrer mitjà d'autodefensa). I en conseqüència són els partits els que construeixen el sistema polític únicament per tal de beneficiar-los; primant sempre els interessos del partit davant la dels seus electors.

La seva naturalessa d'organitzacions de fins (que no de mitjans que es com concebeixo (i crec que haurien de concebir la resta de persones els partits) provoca entre moltes altres coses la camaderia entre polítics de diferents partits (el seu objectiu és mantenir-se en la poltrona) creant una mena d'oligarquia política totalment reproductiva i tancada; o el que és el mateix una èlit política tancada i endogàmica; diferents efectes sobre la llei electoral (llistes tancades, sistema representatiu etc...); i, el que és pitjor, una realitat irreal on la major part de la gent únicament maldiu de l'èlit dirigent, però que alienats per aquesta, ho troben normal (amb el suport, clar, dels mitjans de comunicació) i que ens titllen de desviats o somiadors als que cerquem el canvi de les coses o busquem Alternatives, encara que sigui en forma de partit (és l'única forma de lluitar amb les seves armes).

La major part dels partits polítics funcionen de manera sectària. Em fa mal dir-ho, però, els únic que podrien salvar-se, i fins a cert punt, són ERC i EU-A on els militants encara conserven cert poder decissori (es va poder comprovar a ERC a partir del referendum de l'estatut) i a IU/EU-A amb el succeit darrerament al País Valencià. Amb tot, en el cas almenys d'ERC (i ho se per experiència); el seu funcionament no deu diferir en gran mesura dels altres. Les veritats són messiàniques més que absolutes (si canvia el messies, canvia la veritat). A diferència d'altres sectes com la catòlica, la jueva o la sunní que venen paradissos postmortem a canvi de suculentes inversions en vida; els partits polítics venen influència política, en el cas dels rics; i, mentides i falses promeses, al públic en general a canvi de diferents aportacions (econòmiques, personals etc...).

Els partits polítics tenen diferents inquisidors repartits per diferents sectors de la societat. Són els pitjors d'aquesta calanya tres tipus de persones àmpliament repetides en les organitzacions dels partits: en primer lloc el professor de ciència política que legitima l'actuació com el programa del partit sabent que el que fa no deixa de ser una mentida, i no fa altre cosa que ajudar de manera notable amb els seus assajos científics a reproduir un ordre social autoritari; i, en segon lloc, els funcionaris de partit, Són els foscos personatges que calculen que tot sorti bé. Que és puguin dir les mentides més vertiablement que l'altre (tot i que després tots soparan junts) i guanyar més vots és l'objectiu principal d'aquests. En tercer lloc no vull oblidarme en aquest apartat dels joves genis que pretenen ser la Veu del Poble, l'esquissitessa política i cívica que mai ha trencat un plat que publiquen, com si res, articles pseudocientífics sobre la democràcia i l'actualitat amb l'inteció de ser neutres, objectius. Però, no se n'adonen de la etnocentricitat (partitocentritat) del seu discurs; i, de la pena que fan moltes vegades en vendre's de tant mala manera a les ordres del secretari de torn fent una propaganda que ja li hagués agradat a Goebbels (com a geni de la propaganda, no com a nazi fastigós).

Em deixo, però mereixerien un article apart,els sindicats: organitzacions partidistes de treballadors egoistes que només defensen els seus interessos i, com els partits, només miren per a ells com a organització de poder. Sortosament, a nivell nacional com allibertari encara existeixen sindicats valents i veritables.

Concluent, a part de que els partits són una merda; el càncer de la a priori democràcia; m'agradaria realitzar la següent reflexió: L'estat és una organització de poder egoista, autoritaria i repressora que no dubta en utilitzar la violència (és més, no dexa de ser l'organització que té el monopoli de la violència en un territori determinat); i, els partits són organitzacions satelits que encaixen de manera perfecta en l'estat al ser de la mateixa naturalessa. I com a dada final: allà on existeix un sistema electoral completament proporcional (el més democràtic en la partitocràcia), l'estat és inestable en tant que els partits no poden desenvolupar se com a tals (és a dir, copiant el desenvolupament del propi estat).

Pròximament: Els protagonistes II: les feres ferotges (retrat dels candidats tradicionals)

dilluns, 18 de febrer del 2008

Senyores, Senyors: ha arribat el circ

Cada cert temps, els carrers de la nostra vil·la, s'omplen de diferents publicitats anunciant l'arribada del gran circ polític-electoral. Les feres, habitualment tancades en els recintes oficials i mostrades públicament en diferents actes institucionals o privats, abandonen la seva condició captiva per mostrar les seves grans aptituts teatrals, malabarístiques; i, perque no, còmiques, cíniques i surrealistes. El gran espectacle dels circs institucionals dura aproximadament un mes: l'anterior a les eleccions; i, arriba al seu punt àlgid, durant la campanya electoral i a l’orgasme màxim el dia de la festa de la democràcia.

L’espectacle del circ ven la seva publicitat en forma de pomposes propostes que descansen sobre cares de persones, els líders, que semblen vendre’s en faroles i cartelleres improvitzades per al moment. Foscos personatges, ensinistradors de partit, dirigeixen tots i cada un dels moviments de les feres durant aquests dies perquè tot sorti bé i es puguin pescar més vots que l’altre. L’altre, durant aquests dies és el diable, un indesitjable que només busca enredar el personal amb les seves fàlses promeses: res més enllà, en dos mesos si tot surt bé compartiran cigalons a vuitanta cèntims al bar del Congrés.

Les versions de l’espectacle polític són diferents: als EUA es juguen play offs de conferència republicana o demócrata i després es fa la final federal i així l’espectacle dura més; a Espanya, dos contrincants designats quasi a dit per la constitució juguen una final a partir únic sempre sota l’atenta mirada dels mitjans de comunicació. Aquests desenvolupen a partir de la seva maquinària tot l’espectacle propagandístic considerant normals tots aquests aconteixements i desviats els demés (l’abstenció, el vot nul i les opcions no oficialistes).

Desde la Trinxera creïem en l’existència dels Països Catalans com a aspiració política del poble català i alhora considerem les reivindicacions de reunificació territorial i autodeterminació política com a legítimes. En conseqüència neguem qualsevol legitimitat a la sobirania nacional espanyola, creiem inexistent la unitat nacional espanyola i rebutjem l’article 8 de la constitució pel qual l’exèrcit és el garant dels fets anteriors. A diferència d’altres organitzacions que mostren una gran hipocrèsia, des la Trinxera creïem que el millor és l’indiferència i volem convidar a la gent a no participar en el circ. O participar de manera crítica.

Opcions no en falten: des de no acudir als col·legis electorals per què a la muntanya o la platja s’esta millor o participar en alguna campanya en favor del vot nul. En aquest sentit volem fer-nos resó de la Campanya “Que els voti Rita” per tal de denunciar l’hipocresia dels polítics en general i en el cas de Rodalies en particular (i votar amb un bitllet); o també votar en nul per tal de mostrar solidaritat amb l’esquerra abertzale il·legalitzada. A mesura que menys suport rebin, potser ens adonem de la força que la societat normal pot tenir.

La Contrahistòria

L'altre dia em va arribar un e-mail, d'aquells FW, que n'arriben molts al dia i que moltes vegades acaben a la carpeta d'eliminats. Si no fos perquè aquest mail mel va enviar un bon amic amb el que normalment tinc contacte setmanal, hagués acabat en dita carpeta. Ambtot, la insistència del amic en que llegís el mail va fer picar la meva curiositat.



El motiu del mail era aparantment una conya: Colongate o els conquistadors catalans i la tesi central del mail era fer un resum dels estudis de diferents historiadors (catalans i estrangers) segon els quals tant Cristòfol Colom com els seus primer acompanyants i navegants (els germans Anes Pinçon (Yáñez Pinzón en la historiografia oficial espanyola); Joan Cacirea del Canós (Juan Sebastián Elcano, el primer en dona la volta al món); o, Joan de la Cossa (Juan de la Cosa, famós cartògraf del moment); eren prohoms provinents de l'aristocràcia i protoburgesia barcelonina. Fins i tot, tot un príncep d'Aragó (un cosí de Ferran II dit el catòlic) fou vaporitzat (en terminologia orweilliana i per entendre millor l'abast de la situació) i transformat en un insignificant hidalgo estremeny anomenat Hernán Cortés.



La cosa podia no passar de ser una bona conya, però, el mail deixava diferents dades interessants així com el link a diferents pàgines on es podien trobar els treballs. Encuriosit, vaig decidir llegir un dels treballs (http://www.histocat.cat/) i la meva sorpressa va ser que l'estudi era completament científic i utilitzava dades bastant concretes i contrastades. Entre altres argumentava contra la historiografia oficial espanyola a partir de dos lleis censores dictades per Felip II; i, sobretot a partir de l'obra Americae (1559) de Theodor De Bry un escroptor anglès de l'època. Els estudis es complementen amb hipòtesis genealògiques sobre els diferents protagonistes dels fets: casualment, mentre a les obres espanyoles només existeix un discurs històric discontinu, moltes vegades sense dades o amb dades incongruents o contradictories; l'obra anglesa mostrava catalans tractant amb indis així com els diferents arxius de la corona d'aragó contenien referències concretes a tots els personatges de la història entre moltes altres coses.


Sense entrar en valoracions morals sobre el comportament europeu a les terres americanes i en línia amb les principals teories de l'estat al qual es considera com a una entitat autoritaria, opresora i represora; l'actuació dels principals constructors del mite de l'espanya unida i alhora constructors del més empíric estat absolut espanyol van considerar adient tergiversar l'història en el seu profit. O si més no aixó sembla, però, probablement mai ho sabrem.


Més informació: http://www.histocat.cat/

diumenge, 17 de febrer del 2008

Manifest de la Campanya Que els voti Rita!

En els darrers mesos, els i les usuaris i uruàries de Rodalies-RENFE hem patit un problema amb l’arribada de la Línia d’Alta Velocitat a Barcelona. Sense entrar en el debat sobre si l’Alta Velocitat és o no per a les classes acabalades o si solucionen el problema de la mobilitat a Catalunya, ens remitim als fets al referir-nos a la deixadesa i la incertesa, que durant moles dies, vam patir.


Hem viscut retards, llargues cues, trajectes alternatius amb autobús, aglomeracions, desinformació i un llarg etcètera de situacions incomodes patides pel simple fet de tenir la necessitat de desplaçar-nos per acudir al nostre lloc de feina o d’estudi.

Hem aguantat les tonteries de la Ministra de Foment Magdalena Álvarez, la seva prepotència i la seva falta de tacte respecte allò que hem patit dia rere dia. Polítics i polítiques de tots els partits tirant-se acusacions mútuament sobre qui tenia la culpa del que estava passant. Que si el govern de l’Estat espanyol això, que si la Generalitat de Catalunya allò, que si els governs anteriors del PP i de CiU allò altre... i nosaltres hem estat fidels a l’andana, sense més remei que la resignació.
Els i les polítics i polítiques han demostrat la seva incompetència per resoldre una de les crisis en el transport públic més sonades que ha viscut un país europeu en els últims anys, i nosaltres hem continuat fidels a l’andana esperant el tren per anar al treball i a estudiar.
Doncs bé, el proper dia 9 de març es celebraran les eleccions generals al Congrés i al Senat de l’Estat espanyol. Tots i totes aquests i aquestes polítics i polítiques que ens han deixat a l’andana esperant, ara pretenen que els hi donem el nostre vot, que els hi donem la nostra confiança oblidant per complet tot el que hem viscut en aquells llargs dies gràcies a la seva incompetència planificadora.

Que els voti Rita! és una campanya que pretén que tots i totes aquells i aquelles afectats i afectades per la crisi de Rodalies-RENFE a Catalunya recobrin aquell estat de mala llet i rebuig cap a la classe política, ja que aquestes eleccions són un moment perfecte per llançar un missatge als partits i als seus i les seves candidats i candidates. Aquest missatge es molt senzill: estem emprenyats i emprenyades pel tracte rebut i junts i juntes tenim força.




Debats, campanyes, candidats i candidates, eslògans, pancartes, propaganda electoral, mítings, etc., i qui ha vingut a preguntar-nos què sentíem quan estavem a l’andana esperant un tren que arribava ple i amb més de mitja hora de retard per arribar tard a classe o a la feina? Ningú dels que ara presenten els seus programes electorals amb la intenció de que oblidem el que hem viscut i els hi donem el nostre vot. Per que a la fi, això és l’única cosa que volen de nosaltres, el vot.


Que els voti Rita! demana la unió d’esforços per fer un acte simbòlic a les eleccions generals. Aquest acte simbòlic consisteix en ficar un bitllet de RENFE al sobre electoral en lloc del vot a un partit o del vot en blanc. Som conscients de que no canviarem els resultats finals que s’obtinguin ja que som coneixedors de la nostra capacitat de convocatòria, però un número elevat de bitllets de RENFE en el recompte serà un toc d’atenció als i les polítics i polítiques: som aquí i no hem oblidat.


Darrere d’aquesta iniciativa no hi ha cap moviment social, cap partit polític ni cap experiment sociològic. Som un grup de persones que hem estat oblidades a l’andana d’una estació i pretenem mostrar empipada i indignació a la classe política que ens va donar l’esquena.
Agrairíem l’ajut d’associacions, col·lectius i gent que simpatitzi i vegi en aquesta una bona iniciativa transmetent aquest manifest, al igual que els cartells, enganxines i pamflets, als seus contactes, diaris de barri i regionals, assemblees veïnals, moviments socials, etc.
Per altra banda, ens agradaria que aquesta iniciativa fos, no sol representativa dels i de les que hem patit el tema de Rodalies-RENFE, sinó que fos l’emblema de tots i totes aquells i aquelles que veuen que les coses no acaben d’anar del tot bé i veuen en els i les polítics i polítiques l’arrel del problema.