Aquests dies, als noticiaris i premsa escrita; apareix un peculiar personatge a mig camí entre una estrella del rock demacrada pel consum de drogues (a lo Mick Jagger); un líder tribal; i, també a mig camí, de ser el Marx africà. Parlo del Guia de la Revolució Libia, Muammar al- Gaddafi que aquests dies visita, mig oficial mig turísticament, el veí estat espanyol després d'una gira per Europa.
Gaddafi és el màxim dirigent de la República Àrab Libia Popular Socialista des de el 1 de setembre de 1969 moment en que a partir d'un cop d'estat destronà el rei Idris. És, un altre dels molts líders sorgits en l'època de la Guerra Freda i del No Alineament que amb el desmoronament de l'Unió Soviètica (URSS) va quedar en una situació d'aïllament davant l'esfera unipolar capitalista que es formava. Ambtot, el personatge no deixa de ser curiós per les seves derives personalistes; i, com no, autoritàries com la major part dels dirigents dels estats autoanomenats "populars".
Des de la seva ascensió al poder, Gaddafi juntament amb altres líders àrabs com l'egipci Nasser o el palestí Arafat va formar part del que podriem anomenar experiment socialista africà, on sota l'òrbita de l'URSS i en plena guerra freda es pretenia crear un estat socialista panàrab. La mort de Nasser va fer que Gaddafi dirigis el socialisme libi per una tercera o quarta via al socialisme radicalitzant les mesures revolucionaries i donant suport a diverses causes revolucionàries (des de ETA o les Brigades Rojas fins a les palestines i africanes. Així, com a mesures pròpies d'una ortoxa dictadura del proletariat va prohibir els partits polítics reaccionaris, va nacionalitzar diverses empreses, va fixar l'explotació del petroli en benefici del poble; i, va iniciar una campanya d'atemptats contra els Estats Units un cop aquests bombardejessin Libia com a resposta per donar refugi al lider palestí Yassir Arafat.
Amb el desmoronament de l'URSS i la transformació capitalista global Gaddafi va passar la dècada dels noranta com a un lider paria terrorista; mentre en l'interior del pais el poble contiuava aprofitant les riqueses generades pel petroli. Amb la substitució del perill comunista pel terrorista un cop caigudes les torres bessones, el règim libi es penedeix dels actes terroristes anteriors cosa que provoca un allegurament de les sancions econòmiques occidentals que permeten continuar millorant la vida de milers de ciutadans libis.
Actualment, el Guia de la Revolució Libia (no existeixen ni la figura del cap d'estat ni del govern) viatja per Europa amb una jaima (o habitatge tradicional dels beduins del desert, car ell és un beduí), una guardia pretoriana de 3o dones, i un sèquit de més de 100 vehicles i 300 persones. El abans lider revolucionari s'ha convertit en un sàtrapa en el sentit més extricte del tèrme. Ambtot, els caps d'estat (sobretot els reis) i els molts polítics occidentals no deixen d'ésser sàtrapes, però occidentals; gent que viu dels de més, rodejats de tots els luxes possibles i que moltes vegades no miran pel poble sinó únicament per a les diferents elits que ostenten el poder. Gaddafi no deixa de ser Hugo Chàvez d'aqui uns anys: un personatge, amb personalitat pròpia, ideari de justicia social, sentit d'estat i un caràcter autoritari que la permés millorar en molts aspectes la vida dels seus ciutadans sota una ideologia socialista empírica.
Salut!
Jon
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada