L'Audiència Nacional de l'estat espanyol ha emés avui la setència del sumari 18/98; o el que és el mateix ha jutjat a una cinquantena d'activistes de l'esquerra abertzale basca com a suposats membres d'ETA a partir de la seva pertinença a diverses organitzacions com KAS (Koordinadora Abertzale Socialista), Ekin o Xaki. L'investigació espanyola conclou que totes les organitzacions formen part de l'entramat d'ETA en tant que comparteixen objectius (cosa indubtable doncs tots volen la independència del Pais Basc) i, en part, metodologies, malgrat que només ETA disposi d'una estratègia militar. Durant l'instrucció d'aquest judici es va tancar la capçalera periodística i radiofònica Egin i va donar inici a un procés de ilegalitzacions a partir del cessament d'activitats de Xaki, i posteriorment, Batasuna, Askatasuna i altres organitzacions i plataformes polítiques de l'esquerra abertzale.
Des de els Països Catalans assistim quasi com a simples espectadors dels fenòmens desenvolupats des de Euskadi; gairebé sense ser conscients que moltes de les accions repressives que avui dia s'apliquen envers l'independentisme basc algun dia pogui afectar a l'esquerra independentista catalana. De moment, serveixi d'exemple com a l'Ajuntament de Badalona el grup del PP ha intentat criminalitzar la CUP badalonina comparant-la amb Batasuna. A més, s'ha tenir en compte el caràcter franquista i repressiu de l'audiència nacional; hereva del Tribuna d'Ordre Públic (TOP) franquista i un dels pilars on es basa l'espanyolisme de l'estat espanyol (fa poc van negar la possibilitat de declarar en català).
dimecres, 19 de desembre del 2007
dimarts, 18 de desembre del 2007
Anunci del partit Euskadi - Catalunya
La Plataforma pro Seleccions Catalanes ha realitzat l'anunci del partit del proper dia 29 davant la selecció basca seguint el fil de l'any passat, deixant dones, homes, joves, grans i nens sense samarretes. Podeu veure l'anuncia aquí al costat o punxant aquí.
D'altra banda, avui el diari electrònic Vilaweb informava sobre l'impossibilitat que la selecció valenciana disputés cap partit aquest nadal com a conseqüència d'haver perdut la subvenció de Canal9, en qualitat de drets televisius.
Des de la societat civil dels Països Catalans, volem una única selecció que abarqui la totalitat de la realitat nacional del nostre país.
D'altra banda, avui el diari electrònic Vilaweb informava sobre l'impossibilitat que la selecció valenciana disputés cap partit aquest nadal com a conseqüència d'haver perdut la subvenció de Canal9, en qualitat de drets televisius.
Des de la societat civil dels Països Catalans, volem una única selecció que abarqui la totalitat de la realitat nacional del nostre país.
Personatges del Mon: Muammar al-Gaddafi
Aquests dies, als noticiaris i premsa escrita; apareix un peculiar personatge a mig camí entre una estrella del rock demacrada pel consum de drogues (a lo Mick Jagger); un líder tribal; i, també a mig camí, de ser el Marx africà. Parlo del Guia de la Revolució Libia, Muammar al- Gaddafi que aquests dies visita, mig oficial mig turísticament, el veí estat espanyol després d'una gira per Europa.
Gaddafi és el màxim dirigent de la República Àrab Libia Popular Socialista des de el 1 de setembre de 1969 moment en que a partir d'un cop d'estat destronà el rei Idris. És, un altre dels molts líders sorgits en l'època de la Guerra Freda i del No Alineament que amb el desmoronament de l'Unió Soviètica (URSS) va quedar en una situació d'aïllament davant l'esfera unipolar capitalista que es formava. Ambtot, el personatge no deixa de ser curiós per les seves derives personalistes; i, com no, autoritàries com la major part dels dirigents dels estats autoanomenats "populars".
Des de la seva ascensió al poder, Gaddafi juntament amb altres líders àrabs com l'egipci Nasser o el palestí Arafat va formar part del que podriem anomenar experiment socialista africà, on sota l'òrbita de l'URSS i en plena guerra freda es pretenia crear un estat socialista panàrab. La mort de Nasser va fer que Gaddafi dirigis el socialisme libi per una tercera o quarta via al socialisme radicalitzant les mesures revolucionaries i donant suport a diverses causes revolucionàries (des de ETA o les Brigades Rojas fins a les palestines i africanes. Així, com a mesures pròpies d'una ortoxa dictadura del proletariat va prohibir els partits polítics reaccionaris, va nacionalitzar diverses empreses, va fixar l'explotació del petroli en benefici del poble; i, va iniciar una campanya d'atemptats contra els Estats Units un cop aquests bombardejessin Libia com a resposta per donar refugi al lider palestí Yassir Arafat.
Amb el desmoronament de l'URSS i la transformació capitalista global Gaddafi va passar la dècada dels noranta com a un lider paria terrorista; mentre en l'interior del pais el poble contiuava aprofitant les riqueses generades pel petroli. Amb la substitució del perill comunista pel terrorista un cop caigudes les torres bessones, el règim libi es penedeix dels actes terroristes anteriors cosa que provoca un allegurament de les sancions econòmiques occidentals que permeten continuar millorant la vida de milers de ciutadans libis.
Actualment, el Guia de la Revolució Libia (no existeixen ni la figura del cap d'estat ni del govern) viatja per Europa amb una jaima (o habitatge tradicional dels beduins del desert, car ell és un beduí), una guardia pretoriana de 3o dones, i un sèquit de més de 100 vehicles i 300 persones. El abans lider revolucionari s'ha convertit en un sàtrapa en el sentit més extricte del tèrme. Ambtot, els caps d'estat (sobretot els reis) i els molts polítics occidentals no deixen d'ésser sàtrapes, però occidentals; gent que viu dels de més, rodejats de tots els luxes possibles i que moltes vegades no miran pel poble sinó únicament per a les diferents elits que ostenten el poder. Gaddafi no deixa de ser Hugo Chàvez d'aqui uns anys: un personatge, amb personalitat pròpia, ideari de justicia social, sentit d'estat i un caràcter autoritari que la permés millorar en molts aspectes la vida dels seus ciutadans sota una ideologia socialista empírica.
Salut!
Jon
divendres, 14 de desembre del 2007
Barbaritat Valenciana
Per segon dia en aquesta setmana, aquest blog es vol fer ressó de les sentències judicials en contra dels repetirdors televisius que Acció Cultural del País Valencià disposa arreu del país. Acció Cultural ha denunciat que li han aaribat ordres de tancament per als repetidors de Castelló i València, cosa per la qual es deixaria de sintonitzar TV3 en la major part del país.
Tal i com defensa Vicenç Partal, valencià i director del portal-diari Vilaweb al seu blog, aquests atacs deixen el País Valencià sense pluralitat informativa ben be de camí cap un nou tipus de Reich a la valenciana, suportat en la corrupció i l'especulació urbanística
dijous, 13 de desembre del 2007
Euskadi - Catalunya, el 29 de Desembre
Com cada any per Nadal, aprofitant la parada de les competicions futbolístiques professionals; arriba el partit de la selecció catalana; amb el beneplàcit, com no, de les institucions esportives i polítiques espanyoles.
Aquest any, però, els aficionats a la Selecció haurem de viatjar si volem veure en viu i en directe l'aconteixement. Aquest any la Selecció es desplaça fins al vell estadi de San Mamés, a Bilbao, per enfrontar-se, en un clima de festa i germanor, a la selecció nacional basca; en una mena de partit de tornada al que es va disputar a l'octubre del 2006 al Camp Nou de Barcelona.
Aquest passat octubre la Selecció no va poder disputar cap partit per les pressions a les que van sotmetre les autoritats espanyoles a les seleccions que, en un principi, volien viatjar fins a Barcelona, com l'americana. Davant aquests atacs, el partit de nadal, ha de comportar el suport de la societat civil catalana a la seva selecció malgrat no respongui a les fronteres històriques i culturals dels Països Catalans; i, malgrat es jugui fora.
Buenu...tot aixó ve a que des de la Trinxera ens podriem mobilitzar i fer una expedició per veure el partit; com hem fet quasi cada any....
Salut!
Jon
dimecres, 12 de desembre del 2007
Comentaris sobre el món d'avui
"L'equivalent d'internet en la era industrial és la fàbrica: el que era la fàbrica en la gran organització industrial, és internet a l'era de la informació"
Manel Castells, Sociòleg.
Manel Castells, Sociòleg.
Que cadascú n'extregui les seves conclusions
dilluns, 10 de desembre del 2007
Crònica de la Xerrada en Commemoració de l'Assassinat de Bonaventura Durruti
El passat dissabte 24 de novembre a partir de les 18.30 h, va tenir lloc a la sala d’actes del Centre Cívic l’Estació del Vendrell una xerrada sobre la vida de Durruti i la seva relació amb el POUM. Dita xerrada fou presentada per un membre de la Trinxera, Botika, i per Pello Erdoziain de la Fundació Andreu Nin. En la mateixa van intervenir Raúl Díaz, membre de la CNT i Wilebaldo Solano, antic secretari general de la Juventud Comunista Ibèrica (JCI) i del Partit Obrer de Unificació Marxista (POUM) i president de la Fundació Andreu Nin, qui va conèixer i va tractar personalment a Durruti.
Intervenció de Raúl Díaz
Bonaventura Durruti representa una fita en la història del anarquisme i de la revolució. Va néixer a Lleó en el si d’una familia obrera, el seu pare era curtidor. Després d’una vaga de curtidors, el seu pare va perdre el seu treball i el nen Bonaventura deixaria d’anar a l’escola a la que anaba llavors, havent d’anar a un altre més humil.
Amb catorze anys va entrar d’aprenent en un taller metal·lurgic i va començar a establir relacions amb el moviment socialista i a interesar-se per la lluita social. S’afilia a la UGT resultant bastant radical per al seus dirigents sindicals. Quan va acabar el seu aprenentatge professional va començar a treballar en un altre taller mecànic on aconseguiria la qualificació de oficial torner.
En aquell període començaren les primeres vagues importants a Lleó durant la Primera Guerra Mundial. Els països de l’Entesa democràtica necessitaven matèries primeres com el carbó, abundant en la conques de les regions astur- lleoneses. Davant de l’augment de la demanda d’aquest mineral, els miners van veure la possibilitat de plantejar vagues mineres a fi de millorar les seves condicions de vida. Ambtot, la vaga de picadors no afectava al suministrament de carbó.
Durruti, que treballava llavors com a mecànic de manteniment de les bugaderies d’una mina i encara que l’UGT s’hagués desvinculat de la vaga minera, entenia que la clau de l’èxit romania en que es paralitzés el procés de rentat de carbó. Només al adherir-se els treballadors i el personal de manteniment de la bugaderia a la vaga es pogué aturar l’exportació de carbó i la vaga tingué efectes. Es a partir de la seva participació en aquella vaga quan començaria la llegenda d’aquest lluitador obrer. Tras ser despedit de la mina, començà a treballar en el ferrocarril de Lleó, cosa que el portà a participar en la vaga general de 1917 amb un plantejament, ja, revolucionari, enfrontant-se a la UGT que l’acabaria expulsant per radical.
Els seus companys l’aconsellen que fugi de Lleó. Marxa a la propera Asturias i allà s’uneix al anarquisme. Es reclamat a fil·les, però, deserta i s’exilia a França on es formaria com a líder anarquista. Torna a Espanta en ple apogeu del pistolerisme patronal, moment en que els massassinats a dirigents obrers per part dels Sindicats Lliures. Juntament a uns altres companys anarquistes forma el grup ‘’ els Justiciers ‘’, grup que realitzarà accions i sabotatges amb l’objectiu d’ajudar el moviment sindical. Contacta amb líder anarquista Francisco Ascaso quan aquest estava encarcelat a Saragossa, tornant-se des de llavors amics inseparables.
Al seu retorn de Barcelona participarà en atracs a bancs. Torna a Saragossa en sortir Ascaso de la presó i tras separar-se dels “Justiciers”, formen el grup “els Solidaris” juntament a Juan García Oliver amb qui participaria en atemptats contra la Guardia Civil i contra el cardenal aragonés Soldevilla y Romero, un dels financiadors dels pistolers de la patronal. Realitzen diverses accions armades fins l’arribada de la II República. Després de varies deportacions va tornar a Espanya on continua realitzant diferents accions armades i vagues.
Al iniciar-se la Guerra Civil, Durruti participa en les jornades revolucionaries de juliol a Barcelona i un cop vençuda la sublevació militar, en la organització de les primeres col·lumnes militars que marxaven cap a Saragossa a fi de lluitar contra els sublevats. Al iniciar-se la Guerra Civil, Durruti participa en les jornades revolucionaries de juliol a Barcelona i un cop vençuda la sublevació militar, en la organització de les primeres col·lumnes militars que marxaven cap a Saragossa a fi de lluitar contra els sublevats. Estan participant en la defensa de Madrid mor en estranyes circunstàncies mai aclarades. Al seu retorn i enterrament a Barcelona es van convertir en una multitudinària manifestació de dol per la mort d’aquest heroi del poble.
Intervenció de Wilebaldo Solano
Es parla molt del passat però, sovint, el que es diu no te molt a veure amb la realitat. Així es diu que el govern republicà no es va adonar del perill que suposava els colpistes en l’exèrcit amb les conseqüències que després tingueren a nivell mundial. Aquest perill era percebut clarament per les forces populars, les quals es van oposar a l’avenç dels colpistes mitjançant vagues. El govern veia el perill però tenia més por als revolucionaris. Sabia que l’exèrcit no donava suport a la República, cosa per la qual van col·locar en la direcció militar als pocs generals addictes a la República, com el cas del General Batet a la capitania general de Burgos, que fou afusellat pels colpistes.
El cop va començar amb l’assassinat dels militars esquerrans, perquè eren els que podien oposar-se als colpistes. Franco es mantenia a la espera de tenir un paper més actiu en el cop i no es va adherir a ell fins que el general Queipo de Llano tingué controlat el procés i va veure posible convertir-se en el cap del moviment. No es va produir una depuració dels colpistes per culpa del l’exèrcit, ambtot el moviment obrer, la CNT i el POUM principalment restaren en guardia davant el perill colpista.
La CNT al adonar-se del perill escollí una sèrie de militants destacats i els va fer traslladar-se a viure a cases llogades prop dels cuarters militars de Barcelona, amb l’objectiu d’observar els moviments que poguéssin desenvolupar-se dins de dits cuarters per part dels sediciosos, realitzant una destacada feina de contra-vigilància. Així, quan els militars s’aixecaren en Barcelona, la CNT esta sota avís. Van comprovar els dies previs al cop que entràven molts civils dretans als cuarters, concretament a Pedralbes. En el moment en que es produeix el cop, els obrers van prendre les armes que van poguer aconseguir i van neutralitzar els colpistes en Barcelona.
L’esperit de defensa i la organització obrera va aconseguir aplastar els militars. Els dies previs al cop es van produir numeroses reunions polítiques amb els GABOC (s), la CNT i el POUM cosa que va acabar resultant eficaÇ. Aixímateix, aquells dies, els militants poumistes més destacats estan en guàrdia, no dormien a les seves cases, cosa per la qual pogueren passar a l’acció inmediatament.
A Barcelona es va guanyar la batalla i Durruti, Andreu Nin i Frederica Montseny, entre altres, van tenir un paper molt destacat en la derrota dels sublevats. A les atarazanes i a la capitania general, els militants de la CNT i el POUM van aplastar al general colpista Goded i, a continuació, van prendre la resta dels cuarters.
En aquells primers dies el POUM es va incautar entre d’altres local del Teatre Principal, situat a la Rambla, covertint-se en el local més important del partit, tot i que aquells primers dies, per seguretat els dirigents del POUM no el feien servir. Des de el Teatre Principal es va iniciar la coordinació entre les dues organitzacions (CNT i POUM). Durruti deia que si la gent els havien vist lluitar junts, ara després de vèncer, també havien de romandre units. Durant les jornades revolucionaries de juliol, vaig estar [Wilebaldo Solano] treballant estretament amb Andreu Nin en el Comité Militar del POUM. El 19 de juliol fou un gran dia en l’història de la humanitat.
Dies després, el 20 o el 21, un cop haver dormir al nou local incautat del Teatre principal, Andreu Nin em va animar a observar Barcelona aquells dies, la Barcelona revolucionària. Tot funcionava!. Per exemple, el transport públic ho feia com mai ho havia fet. Els emigrants que vivien a Catalunya demanaven permís a les organitzaciones per tornar a les seves localitats, per lo que es va procedir a eliminar els preus dels transports públics. Esdevenien gratuits. Andreu Nin, en presència de Durruti: “Mira com els obrers s’apoderen de la ciutat! Sorgeixen iniciatives per tot arreu, les col·lectivitzacions. Saps quan es va trigar a Rússia a aconseguir això? Messos i messos. Hem desenvolupat un procés molt més important perquè en menys temps i degut a l’entusiasme de la gent hem fet moltes coses.”
No vam aconseguir guanyar degut al paper de l’estalisnisme que va bombardejar les iniciatives revolucionàries. Ambtot el patiment, podem dir que aquella experiencia va fer gran a la classe obrera espanyola.
A continuació, es va establir un debat interessant entre els ponents i el públic asistent a l’acte.
Pello Erdoziain, Desembre 2007
(traducció la Trinxera)
Intervenció de Raúl Díaz
Bonaventura Durruti representa una fita en la història del anarquisme i de la revolució. Va néixer a Lleó en el si d’una familia obrera, el seu pare era curtidor. Després d’una vaga de curtidors, el seu pare va perdre el seu treball i el nen Bonaventura deixaria d’anar a l’escola a la que anaba llavors, havent d’anar a un altre més humil.
Amb catorze anys va entrar d’aprenent en un taller metal·lurgic i va començar a establir relacions amb el moviment socialista i a interesar-se per la lluita social. S’afilia a la UGT resultant bastant radical per al seus dirigents sindicals. Quan va acabar el seu aprenentatge professional va començar a treballar en un altre taller mecànic on aconseguiria la qualificació de oficial torner.
En aquell període començaren les primeres vagues importants a Lleó durant la Primera Guerra Mundial. Els països de l’Entesa democràtica necessitaven matèries primeres com el carbó, abundant en la conques de les regions astur- lleoneses. Davant de l’augment de la demanda d’aquest mineral, els miners van veure la possibilitat de plantejar vagues mineres a fi de millorar les seves condicions de vida. Ambtot, la vaga de picadors no afectava al suministrament de carbó.
Durruti, que treballava llavors com a mecànic de manteniment de les bugaderies d’una mina i encara que l’UGT s’hagués desvinculat de la vaga minera, entenia que la clau de l’èxit romania en que es paralitzés el procés de rentat de carbó. Només al adherir-se els treballadors i el personal de manteniment de la bugaderia a la vaga es pogué aturar l’exportació de carbó i la vaga tingué efectes. Es a partir de la seva participació en aquella vaga quan començaria la llegenda d’aquest lluitador obrer. Tras ser despedit de la mina, començà a treballar en el ferrocarril de Lleó, cosa que el portà a participar en la vaga general de 1917 amb un plantejament, ja, revolucionari, enfrontant-se a la UGT que l’acabaria expulsant per radical.
Els seus companys l’aconsellen que fugi de Lleó. Marxa a la propera Asturias i allà s’uneix al anarquisme. Es reclamat a fil·les, però, deserta i s’exilia a França on es formaria com a líder anarquista. Torna a Espanta en ple apogeu del pistolerisme patronal, moment en que els massassinats a dirigents obrers per part dels Sindicats Lliures. Juntament a uns altres companys anarquistes forma el grup ‘’ els Justiciers ‘’, grup que realitzarà accions i sabotatges amb l’objectiu d’ajudar el moviment sindical. Contacta amb líder anarquista Francisco Ascaso quan aquest estava encarcelat a Saragossa, tornant-se des de llavors amics inseparables.
Al seu retorn de Barcelona participarà en atracs a bancs. Torna a Saragossa en sortir Ascaso de la presó i tras separar-se dels “Justiciers”, formen el grup “els Solidaris” juntament a Juan García Oliver amb qui participaria en atemptats contra la Guardia Civil i contra el cardenal aragonés Soldevilla y Romero, un dels financiadors dels pistolers de la patronal. Realitzen diverses accions armades fins l’arribada de la II República. Després de varies deportacions va tornar a Espanya on continua realitzant diferents accions armades i vagues.
Al iniciar-se la Guerra Civil, Durruti participa en les jornades revolucionaries de juliol a Barcelona i un cop vençuda la sublevació militar, en la organització de les primeres col·lumnes militars que marxaven cap a Saragossa a fi de lluitar contra els sublevats. Al iniciar-se la Guerra Civil, Durruti participa en les jornades revolucionaries de juliol a Barcelona i un cop vençuda la sublevació militar, en la organització de les primeres col·lumnes militars que marxaven cap a Saragossa a fi de lluitar contra els sublevats. Estan participant en la defensa de Madrid mor en estranyes circunstàncies mai aclarades. Al seu retorn i enterrament a Barcelona es van convertir en una multitudinària manifestació de dol per la mort d’aquest heroi del poble.
Intervenció de Wilebaldo Solano
Es parla molt del passat però, sovint, el que es diu no te molt a veure amb la realitat. Així es diu que el govern republicà no es va adonar del perill que suposava els colpistes en l’exèrcit amb les conseqüències que després tingueren a nivell mundial. Aquest perill era percebut clarament per les forces populars, les quals es van oposar a l’avenç dels colpistes mitjançant vagues. El govern veia el perill però tenia més por als revolucionaris. Sabia que l’exèrcit no donava suport a la República, cosa per la qual van col·locar en la direcció militar als pocs generals addictes a la República, com el cas del General Batet a la capitania general de Burgos, que fou afusellat pels colpistes.
El cop va començar amb l’assassinat dels militars esquerrans, perquè eren els que podien oposar-se als colpistes. Franco es mantenia a la espera de tenir un paper més actiu en el cop i no es va adherir a ell fins que el general Queipo de Llano tingué controlat el procés i va veure posible convertir-se en el cap del moviment. No es va produir una depuració dels colpistes per culpa del l’exèrcit, ambtot el moviment obrer, la CNT i el POUM principalment restaren en guardia davant el perill colpista.
La CNT al adonar-se del perill escollí una sèrie de militants destacats i els va fer traslladar-se a viure a cases llogades prop dels cuarters militars de Barcelona, amb l’objectiu d’observar els moviments que poguéssin desenvolupar-se dins de dits cuarters per part dels sediciosos, realitzant una destacada feina de contra-vigilància. Així, quan els militars s’aixecaren en Barcelona, la CNT esta sota avís. Van comprovar els dies previs al cop que entràven molts civils dretans als cuarters, concretament a Pedralbes. En el moment en que es produeix el cop, els obrers van prendre les armes que van poguer aconseguir i van neutralitzar els colpistes en Barcelona.
L’esperit de defensa i la organització obrera va aconseguir aplastar els militars. Els dies previs al cop es van produir numeroses reunions polítiques amb els GABOC (s), la CNT i el POUM cosa que va acabar resultant eficaÇ. Aixímateix, aquells dies, els militants poumistes més destacats estan en guàrdia, no dormien a les seves cases, cosa per la qual pogueren passar a l’acció inmediatament.
A Barcelona es va guanyar la batalla i Durruti, Andreu Nin i Frederica Montseny, entre altres, van tenir un paper molt destacat en la derrota dels sublevats. A les atarazanes i a la capitania general, els militants de la CNT i el POUM van aplastar al general colpista Goded i, a continuació, van prendre la resta dels cuarters.
En aquells primers dies el POUM es va incautar entre d’altres local del Teatre Principal, situat a la Rambla, covertint-se en el local més important del partit, tot i que aquells primers dies, per seguretat els dirigents del POUM no el feien servir. Des de el Teatre Principal es va iniciar la coordinació entre les dues organitzacions (CNT i POUM). Durruti deia que si la gent els havien vist lluitar junts, ara després de vèncer, també havien de romandre units. Durant les jornades revolucionaries de juliol, vaig estar [Wilebaldo Solano] treballant estretament amb Andreu Nin en el Comité Militar del POUM. El 19 de juliol fou un gran dia en l’història de la humanitat.
Dies després, el 20 o el 21, un cop haver dormir al nou local incautat del Teatre principal, Andreu Nin em va animar a observar Barcelona aquells dies, la Barcelona revolucionària. Tot funcionava!. Per exemple, el transport públic ho feia com mai ho havia fet. Els emigrants que vivien a Catalunya demanaven permís a les organitzaciones per tornar a les seves localitats, per lo que es va procedir a eliminar els preus dels transports públics. Esdevenien gratuits. Andreu Nin, en presència de Durruti: “Mira com els obrers s’apoderen de la ciutat! Sorgeixen iniciatives per tot arreu, les col·lectivitzacions. Saps quan es va trigar a Rússia a aconseguir això? Messos i messos. Hem desenvolupat un procés molt més important perquè en menys temps i degut a l’entusiasme de la gent hem fet moltes coses.”
No vam aconseguir guanyar degut al paper de l’estalisnisme que va bombardejar les iniciatives revolucionàries. Ambtot el patiment, podem dir que aquella experiencia va fer gran a la classe obrera espanyola.
A continuació, es va establir un debat interessant entre els ponents i el públic asistent a l’acte.
Pello Erdoziain, Desembre 2007
(traducció la Trinxera)
Subscriure's a:
Missatges (Atom)
