Crisi

El desenvolupament de l'actual crisi del sistema capitalista és senzillament l'evolució natural dels aconteixements. Un sistema basat en un diner (el bancari) inexistent, on l'economia reposa en la confiança dictada des de certs àmbits de poder, on paga el dèbil; i, on en pro del consum, hom s'endeuta de manera extrema no pot tenir cap tipus de sostenibilitat; i, ara, en paguem les conseqüències. L'estat enlloc de garantir un petit benestar per al sofert contribuent ciutadà acorda donar ajudes multimilionàries a multinacionals que malgastaren els diners en retribucions a directius empresarials i sindicals; alhora, els sindicats tradicionals incapaços de veure la realitat, hostes de la seva egolatria col•laboracionista, continuaran dormint el treballador en lluites ja perdudes: les empreses multinacionals marxaran pel mateix que van venir, tot sigui per la reducció de costos. El capitalisme segueix el seu cicle i no respectarà les abstractes fronteres dels estats.
Parlen els capitostos del règim d'el•laborar noves propostes, de refundar el capitalisme; sobre les mateixes bases de desigualtat i hipocresia. Des de l'orgull vendrellenc els hi recomanem la lectura d'Andreu Nin.
Al Vendrell els efectes de la evolució natural del capitalisme, amb crisis cícliques, estava més que cantat. El pastís, el saborós pastís de tot aquell mon anomenat construcció, va caducar d'un dia per l'altre algun dia del primer semestre de l'any passat. El pastís ben digerit podria haver donat dinamisme econòmic d'haver estat gestionat de manera eficient i sostenible; però, indigestat en les panxes de les petites i mitjanes empreses, ha donat pas als crits d'ajuda. Igual que els bancs americans recorre a la reserva federal els constructors, els majors beneficiaris de la crisi ploren i criden buscant l'ajuda de l'ajuntament. Malauradament per a ells, l'ajuntament no disposa de una reserva federal; ni tampoc d'un fons de garantia ni res de semblant. Tothom recorda temps antigues fastuositat quan tot rutllava bé i ningú deia res. Avui dia, les vises no tiren i el crèdit bancari i altres tipus de crèdit de molts càrrecs públic està cada cop més entre dit.
En aquest sentit, tornem a remitir-nos a Andreu Nin, tòtem ideològic del socialisme català, en una conversació amb Bonaventura Durruti en la Barcelona revolucionària de l'any 1936: mira com els obrers s’apoderen de la ciutat! Sorgeixen iniciatives per tot arreu, les col•lectivitzacions. Saps quan es va trigar a Rússia a aconseguir això? Messos i messos. Hem desenvolupat un procés molt més important perquè en menys temps i degut a l’entusiasme de la gent hem fet moltes coses. Amb aquest comentari únicament volem fer veure que un altre tipus d'economia és possible. Un altre tipu d'economia on el consum de la població, la competitivitat o l'especulació no siguin els pilars bàsics; on les multinacionals no tinguin el poder decisor; on els gestors siguin honrats; i, on sobretot, no s’enganyi a la població. Malauradament l'economia no és un món alié a la realitat, tal i com assenyala el sociòleg Mann a les Fonts del Poder Social resta en relació amb les altres fonts del poder: política, militari i cultural; i, sent el món polític el contingent legítim de la sobirania popular és aquí on s'han de cercar els problemes.
El món polític, però, està completament viciat. Els partits polítics han transformat al llarg del segle XX l’incipient règim burgés en una mena de dictadura de partits polítics on les direccions nacionals són les dipositàries del poder real, on es decideixen les aliances i on es configuren els quadres mitjans dels partits (únicament ara s'estenen les primàries); i, on els interessos de la pròpia organització són els prioritaris. A més, són els encarregats de designar els llocs d'accés a càrrecs públics i de confiança (molt ben retribuïts) en processos, pel general, pocs transparents. L'únic objectiu dels partits polítics és la de reproduir el model polític existent mentre que els seus portaveus s'encarreguen de animar a la ciutadania en participar en processos de pseudodemocràcia que generalment no són vinculants; estrenye's el cinturó mentre ells tenen sous per viure amb tota comoditat (i així i tot n'hi ha que no en tenen prou); o omplir-se la boca en pro del transport públic mentre la Renfe sempre arriba tard i no dubten pujar les tarifes molt per sobre de l'índex dels preus de consum.
Mentre hom parla de la crisis en ràdios, televisions i diaris ningú es para a pensar en que els diferents assessors de l'ajuntament malviuen amb almenys trenta mil euros a l'any; els diferents assessors dels partits al llarg dels altres municipis, més del mateix i ja no cal fixar-se en els sous dels nostres regidors. Al mateix temps, les subvencions cada cop són més petites, llevat de les subvencions, clar, als pròpis partits polítics...i, als sindicats. Sí, les organitzacions que aparentment han de vetllar per als treballadors, són en la seva majoria també organitzacions viciades, com els partits polítics que únicament vetllen per la seva pròpia reproducció.
El problema actual del capitalisme no pot ser vençut des de alguns dels braços del propi capitalisme. Cal noves formes de pressió política per a superar la dictadura que exerceixen actualment els partits polítics i sindicats tradicionals. No cal refundar el capitalisme; després de segles observem les seves conseqüències: augment de les desigualtats, pobresa endèmica de diverses classes socials i territoris, pseudodemocràcia etc... Cal superar el capitalisme. Cal abandonar a la seva sort els partits polítics i els sindicats col•laboracionistes per tal de superar el sistema productiu capitalista; creant organitzacions autònomes locals, que per mitjà de la creació de denses xarxes de traspàs d'informació puguin establir-se com a alternativa. Sino, la crisis serà llarga i un cop superada tornaran a venir temps dolents. És teoria capitalista i mentre el poder continuï com fins ara, serà difícil canviar les coses, bàsicament perquè uns i altres sino són els mateixos són individus molt propers. Malauradament, Andreu Nin mai va poder pensar en termes del segle XXI.


Col.lectiu la Trinxera